Cobertura informativa [I]

Glòria Soler 23-07-2011

-Heu pensat mai què passaria si l'activitat simfònica del país tingués una cobertura mediàtica equivalent a la del futbol? O, millor encara, suplent?

Cada capital de l'estat tindria una o dues orquestres de primera fila que omplirien auditoris cada cap de setmana amb un programa diferent.

Es generarien debats sobre  si a tal orquestra li falten reforços al vent metall o a la corda o si es necessita un instrumentista de qualitat a la percussió. Cadascun d'aquests debats ompliria planes de diaris i columnes d'opinió durant dies, fins que sorgís un nou tema de discussió.

Abans d'un concert important es faria un seguiment dels assaigs de tota la setmana. Als solistes estrangers se'ls filmaria a l'arribada a l'aeroport, al dinar amb el director i a l'assaig general.

A cada concert es desplaçaria un equip radiofònic d'almenys cinc comentaristes i un equip de televisió amb càmeres a tots els angles capaces de cobrir totes les seccions i de fer primers plans de tots i cadascun dels músics.

El gerent de cada orquestra sortiria a la mitja part del concert a donar les seves impressions sobre el seu desenvolupament.

Al final del concert, el director faria una roda de premsa i respondria a les minucioses preguntes dels periodistes de tots els mitjans nacionals i algun internacional.

Si un músic desafinés en dos concerts seguits se'l qüestionaria fins a la sacietat i seria motiu de rumors d'expulsió o baixada a una orquestra de menor categoria.

Quan l'orquestra local es desplacés a un altre auditori es discutiria sobre l'estat acústic de la sala, sobre la comoditat de les butaques, sobre la decoració de la platea, sobre l'estat deficient o no de l'aclimatació...

Quan vingués un solista destacat es filmarien les taquilles amb llargues cues i s'entrevistarien els compradors ocasionals. Seria notícia de portada als telenotícies i als diaris quan les entrades s'esgotessin en poques hores, quan un instrumentista complís 500 concerts tocats en la mateixa orquestra o quan es fitxés un director estrella pel conjunt local.

Els embarassos, casaments i batejos de qualsevol dels membres de la plantilla serien material pels programes del cor.

Les possibles rivalitats entre orquestres es canalitzarien a través de publicacions periòdiques amb tirades i vendes exuberants que contínuament regalarien tasses, mantes i culleres amb el logotip de la seva orquestra.

Les televisions es distribuirien les retransmissions dels concerts de primer nivell i es barallarien pels drets televisius dels més importants. I de tant en tant, en el canal secundari hi retransmetrien en directe o en diferit els concerts de les orquestres joves i d'estudiants.

Les gires internacionals coparien el prime time i desplaçarien tota la programació habitual.

Cada cas de tendinitis, mal d'esquena o llagues a la boca seria objecte d'un reportatge al noticiari provincial.

Les suspensions de concerts per part de solistes i directors, així com les substitucions d'última hora serien motiu d'escàndol de portada si no estiguessin ben justificades.

Cada vegada que un membre d'una orquestra portés el seu instrument a reparar al lutier, a canviar-li peces o a encerdar l'arquet, no es perdria detall de l'estat físic de l'instrument  ni de l'estat anímic del seu músic.

Les renovacions o rescissions de contracte dels directors d'orquestra i dels directors artístics de les sales es podrien convertir en culebrots inacabables.

 

Seríem un país més feliç? Més culte? Trobaríem exagerada tal cobertura informativa?

Ho podrem comprovar mai?

Comentaris

  1. EUTERPE (09-08-2011 19:08):
    Quina llàstima que, segurament, no ho podrem comprovar mai. I quina llàstima que la cultura, i encara més la musical, es tingui tan separada del que hauria de ser tan normal com quan quedem amb algú i li diem, "anem a prendre un cafè?" I que un altre dia li poguessim dir, de la mateixa manera, "anem a un concert de música culta?" Per escoltar música culta no cal ser un expert, ni considerar que en els llocs que es fa L'Auditori, El Palau, etc. Només hi poden entrar persones "especials" i que si no és així, faci por d'entrar... La música culta s'ha d'escoltar i deixar que ens parli..., sense prejudicis, d'una manera natural o amb naturalitat.... Personalment, la música (i sóc entesa en la matèria) m'aporta felicitat, no diferència per escoltar-la, i feliç em sembla que ho vol ser tothom. Recordo una amiga alemanya que m'explicava que al seu país podies anar a veure La Flauta Màgica de Mozart al teatre, el diumenge, com el que va al cinema, i que ella de joveneta ho havia fet moltes vegades, i que l'extranyava que aquí fos una cosa tan extraordinària...., i ningú qüestionarà a Alemanya com un pais culte. Això de tenir la cultura tan separada i considerar que si no és així ja la prostituim, serà cosa de la incultura del nostre pais? M'ha agradat molt aquest article, perquè evidencia la marcada diferència i separació del que es considera important socialment i el que no ho és tant..., com canviaria si tot plegat fos més equilibrat! De totes maneres, jo tinc l'esperança de que amb articles com aquest "els de la cultura" quedin sacsejats del seu gran oblit (o assignatura pendent) i algún dia, la cultura sigui equiparable a la dimensió del futbol.

  2. Joan (27-07-2011 12:07):
    Sortosament, i segur que hi estàs d'acord, no passarà mai. No valdria la pena prostituir l'activitat simfònica fins a aquest extrem. Per altra banda, el que planteges és del tot impossible: la música culta no serà mai d'interès general justament pq és culta i, per tant, només a l'abast de reduïts cercles que l'han estudiat, après i transmès als mateixos grups reduïts. Com vols que sigui mediàtic un àmbit al qual només hi tenen accés uns quants, que només entenen i aprecien alguns pq han rebut l'educació específica i tossuda d'un determinat entorn familiar i social? qualsevol pot xerrar de futbol, fins i tot de música popular... però de música culta? Has anat mai a un concert simfònic amb algú aliè a aquesta realitat? Fes-ho, i comprovaràs q, per aconseguir el que utòpicament proposes, hauríem de canviar de dalt a baix la nostra realitat social. Fixa't en els països on té certa repercussió mediàtica i analitza el seu tarannà cultural. T'adonaràs de l'abisme que ens separa.

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!