LPC3 és la versió 3.0 de La Porta Clàssica. Un mitjà de comunicació molt proper a la realitat musical i artística més innovadora que difon i fomenta les noves iniciatives i grups creatius emergents, i que és sensible a l'opinió i les tendències del públic
Aníbal Martínez 12-02-2007
D’un temps ençà no deixo d’escoltar que el jazz a Catalunya està en el seu millor moment, i la veritat és que, analitzant fredament la situació, no veig millora per cap costat excepte en detalls molt puntuals.
Per a començar crec que per afirmar una cosa semblant s’ha de tenir en compte tot el que envolta aquesta música: músics, clubs, programadors, festivals, ràdio, televisió, discogràfiques... i, naturalment, públic. Si es pot jutjar per l’experiència pròpia, com a intèrpret en actiu de jazz, el gran públic no sol anar als concerts i les ofertes musicals (excepte excepcions) no atreuen l’atenció suficient de públic o mitjans de comunicació. En aquest sentit la situació dels clubs, reflectida en el tancament de diversos d’ells, és un bon exemple del poder de convocatòria que té actualment el jazz a Catalunya. A sobre, per agreujar la situació, la normativa que regula i dóna permisos a clubs és, com hem pogut llegir durant aquests dies en diferents mitjans, absolutament contrària a l’obertura de nous clubs on poder difondre i al mateix temps gaudir d’aquesta música. A tot això, cal afegir que, des del punt de vista d’un crític musical, costa tant o més escriure sobre algun concert que t’hagi agradat molt, que sobre una actuació que no t’hagi dit res.
A tenor de la importància dels diferents festivals de jazz, Barcelona sembla un gran centre jazzístic europeu. El cartell del passat Festival de Jazz de Barcelona va ser un luxe, però això no diu res del jazz a Catalunya. El públic assistent acudeix a aquests esdeveniments com una sort de “borreguisme” cultural, on les institucions i els mitjans de comunicació donen el tret de sortida per a consumir cultura. Els grans noms del jazz que es veuen en aquests festivals es preparen en clubs, això és el que no cal oblidar.
Els músics, i sobretot els de jazz, necessiten d’un centre de reunió musical on sorgeixin idees, s’acaren altres punts, on en definitiva “s’escalfa” l’ambient. El Pipa Club ocupava aquesta privilegiada i honorable tasca fins a que es va tancar per causes que avui segueixen sense estar massa clares. El jazz a Catalunya no estarà bé fins a que no hi hagin tres o quatre Pipa Clubs, dos o tres Jamborees, per a poder donar sortida a l’enorme potencial musical de la ciutat.
Escoltant un programa de ràdio vaig tornar a sentir la ja famosa frase “el jazz català passa pel seu millor moment” i llavors vaig comprendre altre dels motius que duen a tals pensaments en el qual no havia caigut, és que el bon jazz està fet catalanoparlants.
Va ser quan vaig entendre que l’afirmació es referia no al seu valor musical sinó al seu valor ètnic. Llavors, la frase és errònia. Sí que és veritat que la majoria dels millors intèrprets de jazz a Catalunya parlen català, però això no vol dir, ni de bon tros, que el jazz català visqui el seu millor moment.
Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!
Carregant...