LPC3

Sota el prometedor títol de "L’ensenyament musical a Catalunya?", es va publicar un article d’opinió que va esdevenir, al cap i a la fi, en una simple càrrega de la nova Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Han passat ja uns anys des de les manifestacions (en les quals jo vaig participar) contra aquesta escola, força abans que entrés en funcionament, provocades al meu entendre, per uns inicis força desafortunats en els que es va deixar de banda a part de la comunicat educativa. Alhora, es deixava a molts estudiants en una situació en la qual els impedia finalitzar els seus estudis amb el pla en el què l’havien iniciat i sense donar-los una solució d’acabar-los que no fos presentar-se a les proves d’accés de la nova escola.

Si bé les pròrrogues que es van concedir han permès solucionar parcialment el problema, això no ha estat així en tots els casos: en el meu cas, per exemple, vaig poder finalitzar els estudis superiors de Piano i de Solfeig i Teoria de la Música en el pla en què els havia iniciat, però em va ser completament impossible finalitzar els de composició (1). A causa d’això, i davant la voluntat de cursar els estudis de composició vaig fer les proves d’accés i vaig començar a estudiar a l’ESMUC el passat setembre del 2003. Aquesta situació, que no és ni de bon tros excepcional a l’Escola, m’ha permès de tenir una visió dels dos sistemes educatius.

Personalment, la primera sensació que vaig tenir al començar a estudiar a l’ESMUC va ser que es respirava un ambient professional. Com a centre, l’ESMUC és el primer exclusivament superior que hi ha a Catalunya.

Fins ara, l’educació superior cohabitava amb l’ensenyament mig i elemental. Això seria com si als instituts es cursés els estudis de batxillerat i els universitaris, per exemple. Aquesta cohabitació es traslladava fins al propi currículum acadèmic, fins a l’extrem que la majoria de les assignatures necessàries per a obtenir el títol superior es consideraven de grau mitjà. Si el nostre objectiu era millorar el nivell educatiu, sembla clar que era prioritari de disposar d’un centre superior equiparable amb una universitat, i per això semblaria també indispensable que fos independent del nivell mig. Un altre factor era el de disposar d’un currículum que no es limites a unes poques i desordenades assignatures, com era l’antic nivell superior, que alhora provocava que els estudiants passessin realment molt poc de temps als conservatoris respectius. Com a conseqüència d’aquest últim fet, no es generava un ambient professional, és a dir, com que els estudiants no es trobaven entre ells, no s’establien els necessaris vincles, ni les discussions "diàries" al bar etc. Tot això, ho trobem actualment a l’ESMUC. Evidentment, aquest fet ha comportat que aquesta escola substituís l’antic model d’ensenyaments superiors. D’aquesta manera l’ESMUC ha esdevingut l’oferta pública i el Conservatori del Liceu, amb uns plans d’estudis similars (marcats pel decret de la Generalitat), la privada.

L’equiparació universitària és, doncs, un dels objectius a assolir, no només en el què és la vessant organitzativa sinó també en el que és més determinant: l’aportació econòmica per una banda i el reconeixement social per l’altra. En l’esmentat article es demostra que hi ha un llarg recorregut en aquests temes: s’acusa l’ESMUC de tenir molts recursos econòmics i en concret se cita la xifra de 6 milions d’euros (per a un centre amb 600 estudiants). Ningú es queixa perquè es destinin aquests diners a estudiants universitaris. Per exemple, el cost aproximat d’un estudiant de primer curs que estudiï enginyeria informàtica a la UPC és d’uns 5500 (2) euros. Aquest és el cost (dels estudis només) tot i tenint en compte que les classes són totes col·lectives en grups de com a molt poc, 25 persones. A més, gran part dels estudiants han d’abandonar els seus estudis al no poder superar el primer any en el termini establert (en definitiva, inversió en uns estudiants que no finalitzaran els estudis). En els estudis musicals és indispensable de fer classes individuals (no és possible fer classe d’instrument a 25 o 100 persones a la vegada, així com tampoc es pot fer classe a 20 quartets simultàniament, per exemple) amb l’augment de cost que això comporta (les places són també més limitades). He consultat els pressupostos del 2004 i la partida destinada a l’ESMUC és d’uns 9 milions d’euros, tenint en compte que s’hi ha d’incloure les obres i el trasllat a l’Auditori. Pensant en aquest enfocament universitari i tot i desconèixer la proporció d’aquests diners destinats directament a l’educació sembla que l’aportació no és exagerada, tenint en compte l’especificitat dels estudis musicals que hem esmentat. Clar que per això és necessari que els estudis superiors de música (i els seus estudiants) no siguin considerats de segona categoria en relació amb els estudis universitaris.

De l’article se’n podia desprendre que l’aportació a l’ESMUC era molt més gran que la de les escoles de música i conservatoris. L’aportació de la generalitat en aquests centres (sense comptar amb l’aportació dels ajuntaments respectius) és d’uns 16 milions d’euros. Amb això no vull dir que l’aportació sigui molt gran, ni desmesurada, sinó rebatre la sensació que l’ESMUC rep la immensa majoria de les aportacions en ensenyament musical. Alhora, s’exposa també que "la veritable tasca de l’educació musical està en les desemparades escoles de música". La qüestió és quina és la veritable tasca de l’educació musical. Si es considera que aquesta és l’augment de la cultura musical de la nostra societat hi estic completament d’acord.

Si per altra banda, es considera que és la formació de professionals competitius a nivell internacional (com ho són els nostres estudiants universitaris quan finalitzen els estudis), no hi puc estar d’acord. Només caldria veure quants dels músics que integren les grans orquestres no han passat per un centre superior, per exemple. O quants dels grans pianistes com en Sokolov o en Kissin no hi ha estudiat.

Però podem plantejar-nos un model d’educació musical obviant alguna d’aquestes dues vessants, és a dir, obviant o la formació musical de la societat o la formació de professionals? Crec que no. Obviant la primera potser obtindríem bons professionals, però no públic ni l’ambient suficient perquè es desenvolupessin al nostre país. Obviant la segona potser hi hauria més interès per la música, però caldria importar els músics de fora. Alhora en el primer cas, la falta d’un teixit base musical dificultaria el sorgiment de bons professionals i en el segon cas, la manca de proximitat, d’entendre la música com a patrimoni del país, dificultaria un vertader interès per aquesta. La meva conclusió és que no hi ha molts recursos econòmics destinats a l’educació musical sinó que en falten. Per una banda perquè a les escoles de primària i secundària s’hi doni una importància que no té. Per l’altre per reforçar el teixit d’escoles de música i conservatoris. Cal dir, però, que aquest element es veu diferent si es parla de Barcelona o de la resta de Catalunya. En el primer cas la falta de centres de grau mitjà és força manifesta. El fet que una ciutat de les dimensions de Barcelona (i les ciutats que la rodegen) disposi d’un sol centre de grau mitjà públic (molt gran això si) sembla insuficient. En canvi a molts indrets de Catalunya, la xarxa d’escoles i conservatoris municipals s’ha modernitzat i ha crescut molt més que no pas a Barcelona. Finalment, pel què fa a l’educació superior queden també força temes a fer, com és la creació de plans de doctorat i postgraus, o un cicle de concerts per a tot Catalunya, per ajudar a la formació dels estudiants i per ajudar a la difusió de la música per a tots els indrets de Catalunya.

Però tot això sembla molt difícil si ens anem tirant els plats al cap dins de la pròpia comunitat musical. Tinc la sensació com si en el nostre país tendíssim autoenfrontar-nos per tot, especialment en el món de l’art. Què passarà l’any que ve quan es graduï la primera promoció d’estudiants de l’ESMUC? Se’ls intentarà deixar de banda per estudiar "a un monstre que es diu ESMUC"? Al cap i a la fi seran estudiants que hauran seguit els plans d’estudi que els hi tocava. Seran estudiants que alhora hauran viscut un clima de convivència i col·leguisme que mai s’havia viscut en cap altre conservatori. Algú dels que tant reneguen de l’ESMUC s’ha plantejat d’anar-hi i preguntar als estudiants? Més que res perquè és interessant, per exemple, veure com molts dels que hem estudiat en els dos plans d’estudi, tot i criticant molts dels aspectes interns de l’escola, tenim clar que l’actual centre no es pot ni comparar amb l’anterior sistema educatiu. Amb això no vull dir que l’ESMUC sigui un centre idíl·lic, no. De fet, seria quasi un miracle que un centre nou ho fos immediatament. La qüestió és si d’una vegada per totes aconseguirem d’anar tots a una per a millorar la situació musical del nostre país.


1) Amb d’anterior pla es requeria un mínim de 16 cursos per poder finalitzar aquests estudis, ja que calia cursar sense possibilitat de solapament: 5 cursos de solfeig, 4 d’harmonia, 2 de contrapunt, 1 de fuga i 4 de composició, entre d’altres assignatures. Si es fan els càlculs es pot observar que hi ha un interval d’estudiants que ens era completament impossible finalitzar els estudis amb el pla en que els havíem començat.

2) El cost mig del crèdit a la UPC és de 79,95 euros i en el primer curs d’aquesta enginyeria es cursen uns 75 crèdits