LPC3

La participació d’alumnes de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i els meus alumnes russos en un mateix concert celebrat el passat novembre en la sala Glazunov del Conservatori de Sant Petersburg em va dur a reflexionar sobre l’actual sistema d’educació musical i el lloc que ocupa en aquesta estructura el pedagog d’especialització instrumental. Conseqüentment, el resultat d’aquestes reflexions m’ha induït a posar-les per escrit per a compartir-les obertament. L’autor d’aquest article no és ni musicòleg ni teòric, ni metodista ni historiador. Jo sóc pianista, pedagog d’una especialitat pràctica. Sobre la meva persona resideix gran part de la responsabilitat sobre quin tipus de professional dec educar i preparar perquè pugui desenvolupar un vida artística individual. I aquesta responsabilitat no només és font de satisfaccions, exigeix per contra una contínua recerca repleta d’inquietuds, ja que els meus alumnes han dipositat en mi la seva confiança referent al seu futur professional.

Els límits del present article no em permeten, lògicament, abastar moltes qüestions relacionades amb la pedagogia del piano i el sistema d’ensenyament musical professional. Abordaré tan sols unes quantes. Per altra banda, l’opinió que jeu en aquest article no pretén revelar una veritat absoluta, tan sols un humil punt de vista. Segurament, aquest serà un discurs bé conegut per la majoria ja que, com diu el refrany rus el nou, no és sinó el vell oblidat o la repetició, és la mare de la instrucció. Suposo que en tots els països existeixen refranys o girs similars.

Així doncs, és necessari preguntar-se a qui preparen els centres professionals d’educació musical en l’especialitat de piano: per descomptat, a pianistes. I, què és un pianista? És a un temps director i orquestra, de vegades solista, cantant, actor, unes altres un pintor que descobreix el color dels sons, un poeta, ballarí... Quantes coses per a una sola ment, per a un sol cor i deu dits! Heus aquí per quins el procés de formació d’un pianista és llarg, complex, i requereix la combinació conjunta de saviesa i habilitats. En el centre del sistema que representa aquest procés es troben l’estudiant i el professor d’especialització. A la classe d’especialització l’estudiant acudeix amb els seus dubtes, les seves alegries i conquestes, els seus problemes i preguntes; el professor ha d’ensenyar-li a pensar: què vols dir quan toques el piano, com pots realitzar allò que et proposes. La classe d’especialització és, a més, com una família que, conservant la personalitat individual de cadascun dels seus membres, es mostra unida per una base professional comuna, per una estètica compartida. A altre nivell, seria una mica semblat al que deuria ocórrer entre els continguts de les diferents assignatures i els seus respectius objectius, els quals, a la manera d’una gran família, generessin una activa i constructiva relació entre si influint en el procés d’aprenentatge dels estudiants.

Actualment en el sistema d’educació musical s’han format quatre nivells: elemental o inicial, mig, superior i postgrau. En cada cicle educatiu existeixen especialistes que coneixen i comprenen a la perfecció les característiques de cada etapa. No obstant això, em sembla observar que a dia d’avui els diferents cicles es desemboliquen separadament i no es relacionen entre si. Seria aconsellable, a manera de principi, que poguessin reunir-se tots els professors pianistes dels diversos nivells educatius en un congrés o seminari per a compartir i intercanviar idees sobre les seves problemàtiques específiques. Des del meu punt de vista cada nivell conta amb especialistes excepcionals, els punts dels quals de vista deuen ser interessants i importants per a tots.

És necessari construir un sistema d’interrelacions entre les diferents etapes educatives. Aquest sistema deu caracteritzar-se per un caràcter de relacions democràtiques. Els especialistes en el grau elemental han de conèixer com funcionen els nivells mig i superior. Els especialistes del grau superior, per la seva banda, saber com funciona l’elemental i el mitjà, i així successivament. És important deixar clar que en cap cas el nivell superior deu mostrar un tarannà dominant.

L’obertura de l’ESMUC a Barcelona ha significat un esdeveniment que podríem qualificar d’històric. La Generalitat de Catalunya ha posat uns mitjans colossals per a la construcció del nou edifici, l’escola ha estat dotada d’instruments i equipaments de primera classe i ja disposa d’una biblioteca i fonoteca nodrida i variada. L’adreça del centre ha mostrat des del principi una actitud comprensiva i favorable cap a la idea de convocar un congrés de professors-pianistes de Catalunya i està d’acord a aportar la gestió necessària per a la seva organització. En aquest congrés es podrien intercanviar experiències sobre les circumstàncies pròpies de cada cicle i crear-ne les bases per a un futur sistema d’interrelacions com el descrit. Paral·lelament a la celebració d’aquest congrés poden ser organitzats concerts d’estudiants pertanyents a diferents escoles de música i conservatoris del país.

Nosaltres, els professors actuals, tenim una gran responsabilitat enfront del futur dels nostres alumnes i devem assumir-la amb compromís i rigor. Sóc conscient que les meves opinions poden despertar crítiques. Agrairé aquestes crítiques ja que aquestes suposaran una forma de començament per a aquest difícil camí que devem recórrer tots junts.