LPC3

Decidit a aixecar la veu contra les injustícies d'aquest món, és d'aquí d'on neix aquest article, per a defensar la figura del compositor i per a denunciar el mal funcionament de la cultura al nostre país, i amb la intenció de fer arribar aquestes idees al gran públic, ja que per a mi la cultura pertany al poble i no a una minoria que es consideren “Els Cultes". En aquest cas no em refereixo a la cultura en general sinó a l'art, i mes concretament a la música, que en paraules de Richard Wagner: “L'obra d'art sorgeix del poble, i té vida mentre el poble l'anima”. No és la meva intenció desautoritzar la figura del director d'orquestra en una posició de trinxeres, però sí argumentar de manera ferma la següent tesi que considera que compositor i geni estan relacionats, però director i geni són paraules antònimes. Amb la intenció d'explicar això al major nombre de persones possibles em centraré primer a explicar breument la història de la direcció. La figura del director va néixer a meitats del S. XIX, ja que davant el gran creixement de l'orquestra es feia òbvia la necessitat d'algú que controlés la interpretació. Després, a principis del S. XX, alguns directors van aconseguir arribar a gran fama al capdavant de les grans orquestres. Més tard la generació de Karl Bohm i Karajan van aconseguir fer de la direcció una disciplina . Actualment la majoria dels grans directors són músics que han destacat com a intèrprets d'algun instrument i, més tard, han decidit optar per la direcció. Jo crec que la figura del director ha vist el seu auge a causa del distanciament del públic del que avui anomenem “Música Clàssica”, ja que les modernes avantguardes han limitat l'art a un reduït grup d'especialistes que discuteixen sobre les més sublims de les especulacions i, llavors, s'ha trencat la cadena del Creador-Espectador. Per això avui dia no ens dediquem a veure què ha creat aquest autor o què ha creat aquest altre, sinó com serà la interpretació d'aquest director o com serà la d'aquest altre, amb el que estem trencant la cadena natural de l'art. Ja que com no podem admirar creacions hem d'admirar interpretacions, i així estem situant al “Simple Intèrpret” en el lloc del creador, injustícia massa estesa que portem patint des de ja fa un segle.

De vegades, quan escoltem parlar a algú que no és músic sobre la figura del director, podem escoltar comentaris tan brutals com: “És que un director ha de saber tocar tots els instruments” (riures). La gent necessita d’un líder, veure al seu ídol dalt d’un escenari... Però avui el que veiem són “Falsos Líders”. És clar que no tots els instrumentistes són virtuosos, ni tots els compositors genis, ni tots els músics són capaços de dirigir (ni els interessa a tots), ja que dirigir requereix d’una bona formació i d’un gran coneixement de les diferents disciplines de la música, però mai és una genialitat. Avui en dia la figura del director és necessària (fins i tot no imaginem la música sense ella), ja que si volem escoltar una peça d'un autor que hagi mort algú haurà de dirigir-la. Però el director és un simple comunicador d'aquell creador. És a dir: la direcció d'orquestra és un ofici i, per tant, el director és a un segon pla respecte al creador. Per una altra banda la indústria discogràfica ha afavorit al director que en comptes de popularitzar les obres ha popularitzat als intèrprets els quals ens produeixen “alegria” en veure les seves cares a les portades dels discos. Aquestes idees ja han estat tractades en diferents ocasions. Especialment ressaltar a Hans Swarowsky i la seva escola de direcció (de la qual han sortit molts dels actuals directors), que actualment han donat lloc al que anomenem la “fenomenologia de la direcció.

Per sort actualment en escoles i conservatoris de música s'està desmitificant al director i valorant cada vegada mes al creador. Ja que és difícil crear d'on no existeix, no interpretar el ja creat. És difícil explicar que és la interpretació musical, ja que la gent et contesta: “Però si la música sona” i “les partitures estan aquí i es toquen”. Però els músics sabem que hi ha un llarg camí des de que hom comença a tocar un instrument fins a que la música sona com en un CD. No ens oblidem que actualment hi ha móns paral·lels al de la “Música Clàssica”, i la música popular o “Música Pop” ha aconseguit estendre's ja que té un mercat de consum. És a dir: la gent està ansiosa per escoltar noves creacions dels seus ídols, noves cançons, aquestes noves melodies que volem recordar (encara que molts d'aquests no fan ells mateixos les cançons i molts d’altres estiguin tan lluny de ser músics com el cel de la terra ). Aquí sí que es dóna la cadena natural de l'art, és a dir: del creador a l'espectador. Que dues interpretacions no són iguals és clar, però centrar-se en què es diferencien només ens condueix a filosofar inútilment. Això moltes vegades ens ha dut a escoltar comentaris com: “És que jo de música clàssica no entenc”. És que el públic no ha d'entendre gens, només ha de gaudir del que li ofereix el creador. La veritat és que sense el compositor no existiria ni el que fabrica el paper higiènic per als lavabos del teatre. Per ventura, quan escriguin la història de la música parlaran dels grans directors de la música. La gent ha de percebre la “Música Clàssica” com una mica pròxima, no com un món misteriós i infranquejable. Crec que és una injustícia que quan s’escrigui una peça s’hagi d'escoltar comentaris com: “T'ho ha revisat algun director?” o que els directors decideixin tant a l'hora de la programació de noves peces en les orquestres.

Referint-me al mal funcionament de la cultura al nostre país, faré referència a unes declaracions que un famós director va fer a la premsa: “És que a Europa no hi ha diners per a la cultura”... Quina poca vergonya! El que passa és que es malgasta per a pagar desorbitats honoraris a famosos directors i a construir teatres colossals que solament serveixen per a malgastar els diners dels contribuents. Jo no entenc com un director pot parlar de “cachees”, perquè no donem “cachees” a la creativitat a veure qui escriu la millor òpera, o a veure qui escriu la millor simfonia... Jo veig just que un director de “best seller” es faci multimilionari, o Giussepe Verdi que va ser multimilionari en la seva època. Però Verdi era un creador no “un malabarista de la batuta disfressat de virtuós”. Si els grans genis despertessin i veiessin aquestes quantitats en els directors, gràcies a les seves creacions, amb el gran esforç que ells van haver de fer, “mes d'un rebria una bona puntada de peu al darrere”. Crec que això es deu al fet que la majoria de teatres i auditoris estan governats per simples administratius, amics de tal o qual polític, i no per professionals que han guanyat les seves places gràcies a un concurs públic. Per això des d'aquí dic que crec que seria necessària una revisió per part del Ministeri de Cultura de totes les direccions de teatres i auditoris i treure a concurs tantes places com siguin pertinents. Tal vegada ens preguntem: Que passa pels caps dels directors? Home, si jo et dic que ets un geni, et dono fama i fortuna... mira... a qui amarga un dolç? Però en aquesta vida el que val és la sinceritat amb un mateix. Finalment crec que si es fes aquesta revisió que proposo s'establiria la correcta política que diu que les orquestres estan perquè la gent gaudeixi dels seus concerts i perquè els compositors les puguem utilitzar per a estrenar les nostres obres, siguin aquestes de la grandària que siguin o del format que siguin, sense haver de passar mil trames burocràtiques ni haver d'escoltar: “És que aquesta peça costa molt diners d'estrenar”. Doncs que no els malgastin!