LPC3

Escoltar música s’ha convertit als nostres dies en una activitat totalment habitual i quotidiana, a l’hora que irreflexiva i indiferent. Si ens aturem a pensar una estona, en l’antiguitat, abans de l’invent del magnetòfon; ens adonarem que no fa gaire temps escoltar música era un privilegi associat a esdeveniments religiosos o festius donats en contades ocasions. Així doncs podrem observar el fet extraordinari que suposa la reproducció sonora de la música als nostres temps i en tots els àmbits que ens envolten. La música acompanya gran part de les activitats que realitzem dia a dia, sens tan sols adonar-nos i sense haver-ho demanat. D’aquesta manera sentim música als supermercats, música als passadissos del metro, als trens, música als bars i restaurants barrejada amb las converses, el fum i el soroll de les màquines; sentim música al gimnàs, als carrers, a la feina, fins i tot als lavabos públics... música a les boutiques de moda, als grans centres comercials... a un munt de situacions la música acompanya la activitat humana. El fil musical s' utilitza sistemàticament per apaivagar els nervis a la sala d’espera del dentista, o per fer mes comportable l’estona a les sales de part i els quiròfans. També s’utilitza per incitar al consum, per dissimular els sorolls orgànics dels lavabos públics o per fer més tolerable l’espera dels mitjans de transport, especialment quan no arriben puntuals. Sovint la música s’utilitza amb maquiavèl·liques finalitats per distreure o desviar les ments d’aquells mortals que intentem mantenir un mínim de consciència a l’hora de realitzar una activitat o de efectuar les nostres compres. El repertori que acostuma a pensar-se per aquetes finalitats respon a un programat tipus de pretensions preestablertes: En una botiga de roba moderna, per exemple, sonarà la música mes innovadora per incitar a renovar el vestuari, si el producte es del estil "grunge" s’utilitzarà música rap en consonància amb les vendes. A la consulta del metge o a l’aeroport ens posaran musica rellentida y acaramel·lada per calmar-nos i donar la sensació de control i benestar.

Els "bons desitjos" musico-terapèutics dels nostres programadors no sempre aconsegueixen la seva premeditada comesa; un bon exemple seria el cas del suposat relaxament que hauria d’aportar la música clàssica amb la qual RENFE sol “obsequiar” als seus clients als trens de rodalies. La irritació en aquets casos arriba als límits mes alts durant els fragments operístics on, distorsionats pels dolentíssims equips de so i totalment descontextualitzats, els estridents sobreaguts dels cantantes son fragmentats a cada moment per la frase informativa: “Pròxima estació el Clot - Aragó ..., próxima estación Sant Andreu Arenal ...”, etc, etc... així, en arribar a casa es possible que tingues el cap mes disposat a prendre’t un analgèsic que a realitzar qualsevol altra activitat triada per un mateix.

D’aquesta manera el silenci ha esdevingut l’autèntic luxe dels nostres apressats dies, un regal per les esmussades oïdes de les societats "avançades" (i estressades) del segle XXI.

Crec que el col·lectiu de músics i tots els ciutadans sensibilitzats amb les arts sonores hauríem de reclamar el dret a escoltar la música que a cadascú li vingués de gust, i escollir el moment que cregui oportú, sense haver de sucumbir a la imposició dels sons triats per aquest sistema subtilment manipulador, que desitja intervenir als cervells de les persones mitjançant una eina tant suggerent i eficaç com és la música.