LPC3

Editorial: Editorial Boileau
Autor: Jordi Cervelló
Reg.: B.33400
Instrument: Violí i orquestra simfònica


Al llarg de la meva carrera com a compositor m’he dedicat constantment als instruments de corda i sabia que, tard o d’hora, arribaria el moment de compondre un concert per a violí i orquestra. Aquest va arribar la tardor del 2002 i, després de deu mesos de treball ininterromput, el vaig acabar l’agost del 2003.

Es tracta d’una obra estructurada de manera semblant als concerts tradicionals. Un impuls important per a l’elaboració del meu concert el dec al record de la malaguanyada violinista Ginette Neveu. La seva versió del concert de Sibelius ha quedat per sempre dins meu.

Per aquest motiu, el primer moviment Moderato-Allegro comença amb una atmosfera contemplativa, propera a la del concert esmentat, en què apareixen cautament les idees temàtiques principals. Després d’un ampli desenvolupament, s’arriba a un ple orquestral, en què aquestes idees –dues de rítmiques i dues de melòdiques– queden refermades. Un passatge encalmat i misteriós rememora la introducció. Després de desdibuixar-se, hi irrompen tres compassos que ens porten a la part ràpida del moviment. Solista i orquestra lliuren un combat dialèctic de caràcter dramàtic. El desassossec desapareix fins que arriba una frase del clarinet, tranquil·la i insinuant. Aquesta serà represa pel solista, el qual, a base d’una figuració de tresets cada cop més ràpids recolzada per un pedal de l’orquestra in crescendo, fa cap al moment més dramàtic del moviment. D’aquí neix la cadenza del solista, que s’inicia amb suaus notes dobles. Acaba amb una progressió ascendent i el solista es col·loca al registre agut per cridar la intervenció de l’orquestra dins d’una atmosfera suau i transfigurada.

El segon moviment, Adagio poco sostenuto e leggero, és de caràcter introspectiu. Amb dues crides de les trompes, respostes pels violoncels i contrabaixos, comença l’Adagio, de caràcter greu. El violí solista introdueix i canta dos temes nostàlgics. El primer al registre greu i el segon, més ampli, al mitjà. Comença el Misterioso e leggero, de caràcter suau i delicat. Amb el violí cantant a l’agut. La figuració constant de corxeres accelerarà a poc a poc el ritme fins que el solista, a manera de cadenza, provocarà un dramàtic ple orquestral. De nou el Calmo, on el solista, cada cop amb menys vestidura orquestral, s’acomiada serenament. Una pujada de dobles cordes a càrrec del solista serveix per iniciar el Finale-Scherzo. Aquest, en ritme de 6/8 i amb caràcter de rondó, ens transporta en un clima virtuosístic i despreocupat. Del tema alegre i juganer presentat pel solista en surten els motius principals, breus i concisos. Amb una intricada successió de sextes ràpides en doble corda s’arriba a un moment crispat i una mica combatiu que, amb tot, es resoldrà en un diminuendo que el solista reprèn plàcidament amb les notes re-la per iniciar la cadenza. Aquesta culmina amb un suau enfilall de notes en lligat per introduir novament el tema principal. Un moment de suspensió melòdica serveix com a comiat abans de la coda final, breu i jovial.