La fi de l'era dels gegants

Antoni Colomer 31-12-2012

-Amb la mort de Hans Werner Henze (1926-2012) i, pocs dies després, d'Eliott Carter (1908-2012) desapareixen dos indiscutibles, dues de les figures més reconegudes de la generació de compositors que han desenvolupat la seva carrera durant la segona meitat del segle XX i començaments del XXI. Una generació traumatitzada, en major o menor grau, per la Segona Guerra Mundial i que va assenyalar una via alternativa per a la creació musical durant la guerra i la postguerra, especialment a través dels ja mítics Cursos de Darmstadt per una banda, i dels deixebles de la no menys mítica Nadia Boulanger per l'altra. Dues vies clarament diferenciades, sovint enfrontades, però ambdues clau per entendre l'esdevenir del paisatge musical contemporani.

Les trajectòries de Carter i Henze són absolutament obliqües i troben el seu punt d'intersecció en la seva vinculació, des de perspectives antagòniques, amb les tècniques serials que van revolucionar el llenguatge musical a partir de la gegantina figura de Schönberg i de la Segona Escola de Viena en general. Si Henze representa la figura del dissident, que en un punt determinat de la seva carrera s'allunya del serialisme al considerar-lo un obstacle per a la seva creativitat, Carter - en la línia de Stravinsky, tòtem del neoclassicisme -, a partir d'un cert punt, i en plena maduresa creativa, canvia radicalment el seu estil per escriure música a partir de preceptes serials aplicats amb un estil ben personal.

-Els cursos d'estiu de Darmstadt, decisius pel que fa a la configuració del stablishment musical a partir dels anys 50, són fills de la complexa realitat social i estètica de postguerra que, per bé o per mal, van marcar l'evolució de la música fins els nostres dies. Per aquests llegendaris cursos hi van passar Boulez, Nono, Berio, Stockhausen, Xenakis, Cage... En definitiva, el més granat d'aquella generació que pretenia, ni més ni menys, assumir la reforma de l'estètica musical occidental després de la catàstrofe bèl·lica. Si el foc del romanticisme va destruir Europa, la nova música havia de ser objectiva, gairebé matemàtica. L'element passional, en qualsevol cas, n'havia de quedar irremeiablement exclòs. Els músics tenien aire de científic, amb la bata blanca i les ulleres de pasta. La imatge oposada a la prototípica de l'artista romàntic.

En aquest context, la història de Hans Werner Henze és, fins a cert punt, la d'un aïllament progressiu. En primera instància, durant la seva infància, per la presència d'un pare que va abraçar la causa nacionalsocialista i finalment va morir al front. Després per l'ambient opressiu d'un entorn de províncies que oferia poques perspectives; més tard per una Alemanya que desaprovava la seva indissimulada homosexualitat i finalment per un entorn  musical, el dels Nous Cursos d'Estiu de Música de Darmstadt, que va donar l'esquena, de manera literal, a la seva música.

-Per a Henze, aquests cursos van constituir de bon començament tot un impacte i el jove compositor va abraçar el serialisme integral amb entusiasme, però amb el temps l'entorn de Darmstadt li va semblar tan opressiu com el petit poble on va créixer. Els sistemes compositius 'de laboratori' no encaixaven amb la sensibilitat d'un creador que, per naturalesa, tendia inevitablement a allò dionisíac. El sud d'Itàlia i l'alliberament que va suposar per a Henze instal·lar-s'hi definitivament, va donar l'empenta necessària al compositor per escriure Nachtstücke und Arien, l'obra que va trencar d'una vegada per totes el cordó umbilical que unia a Henze amb la 'intel·ligència musical' del moment. L'estrena de Nachstücke und Arien a Darmstadt el 1957 va escandalitzar als guardians del Sant Graal, Boulez i Stockhausen, per la utilització de recursos tonals i el seu eclecticisme. El francès i l'alemany van abandonar la sala sorollosament, considerant l'opció de Henze inacceptablement reaccionària, en un gest que ja forma part de la història de la música. Però vist amb la perspectiva actual, el gest veritablement decisiu que es va produir aquell vespre va ser el desafiament que va plantejar Henze. Presentar-se a Darmstadt amb aquella obra no era casual i indicava un posicionament clar que es va radicalitzar amb els anys. Uns anys en els que Henze, de manera significativa, es va convertir en un dels més importants compositors de música escènica de la segona meitat del segle XX i en el més important operista després de Britten. Obres com el ballet Undine o les òperes König Hirsch, Die Bassariden, Boulevard Solitude o Elegy for young lovers confirmen l'estatura d'un compositor brillant d'una personalitat intransferible, sempre més vinculat a compromisos socials o polítics - va ser un encès partidari del comunisme i fins i tot va viure a Cuba uns quants anys - que no pas estètics.

 

-L'evolució de Carter és oposada. Nascut gairebé 20 anys abans que Henze (Carter ha mort a l'edat de 103 anys), les seves primeres influències musicals, La consagració de la primavera de Stravinsky i la figura de Charles Ives (qui, de pas, venia assegurances als seus pares) defineixen uns inicis de perfil neoclàssic que es consoliden amb l'estada a Paris, a l'École Normale amb Nadia Boulanger. La compositora i pedagoga francesa va veure passar per les seves aules als més destacats músics americans de l'època, com Copland, Bernstein o Quincy Jones per citar només els més populars. A partir del pas per la 'boulangerie', com alguns l'anomenaven amb cert to despectiu, el llenguatge de Carter sembla evolucionar cap a un estil amb reminiscències de Copland i Barber, bàsicament diatònic, fins que a mitjans dels anys 50 el nostre compositor troba la seva pròpia veu a través d'un serialisme ben particular.

L'interès de Carter i els seus estudis sobre la polifonia i el contrapunt del renaixement assimilats durant l'etapa neoclàssica, li permeten construir un sistema de composició propi a partir d'una gran complexitat rítmica, i una estratificació del material musical tan elaborada que desemboca amb el que posteriorment va definir com a modulació mètrica. Podríem dir que Carter transita en paral·lel al serialisme imperant fins que, a través de l'evolució del seu propi estil, troba un llenguatge que incorpora elements d'aquest sistema combinats amb aportacions de caire ben personal que aporten un color i una personalitat indiscutible a la seva obra. Una obra que ha vist engreixat el seu catàleg de manera espectacular durant els darrers anys de vida del compositor americà.

En aquest sentit, el Concert per a piano (1965) és una obra clau en l'evolució del llenguatge de Carter, qui articula l'obra a partir de sèries d'acords de tres notes. Un recurs que aniria aplicant i amplificant de manera cada vegada més complexa i elaborada. A partir d'aquest punt el seu llenguatge no només es consolida sinó que es difon entre altres components de la jove generació americana. Els darrers anys de Carter mostren una producció enormement prolífica i una mena d'alliberament creatiu que el duen a ser un dels compositors contemporanis més interpretats en vida.

 

Henze i Carter, Carter i Henze no deixen de ser dues cares de la mateixa moneda. Allò que Henze veia com opressiu i un obstacle per a desenvolupar la seva creativitat, Carter ho va considerar necessari per trobar la seva veritable veu. Si Henze era lirisme, Carter era ritme. El compositor alemany va trobar el seu hàbitat natural al sud d'Itàlia i a l'escenari; l'americà a Nova York i en la música instrumental, malgrat l'evident element teatral i dramàtic d'algunes de les seves composicions més significatives. Cadascú, a la seva manera, però, va deixar una petjada que el temps permetrà valorar en la seva justa mesura. Però una cosa tenen en comú: ningú pot dubtar que el corpus de la seva obra, valorada conjuntament, constitueix un dels testimonis més aclaridors i rics de la música d'una era: l'era dels gegants que, amb la mort de Hans Werner Henze i Eliott Carter s'apropa, irremissiblement, a la seva fi.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!