LPC3

Vivim entre tanta abundància i vòmit de sons que ja hem oblidat l'acció d'esforçar-nos per trobar música. Quan només esperes que els pensaments t'arribin al cap, com per art de màgia, esdevens una soca: quan els sons només et travessen els timpans -passivament, i no vas a la recerca- la sordesa arriba inexorable. Així han fet sempre els intèrprets: rescaten creacions musicals (ja siguin contemporànies o bé antigues, això no és important) per ressuscitar-les a cada nova interpretació, viatjant incessantment cap al so. Així ho han fet el Laboratori de Musicologia de la Universitat de Lleida i la Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs, recuperant el Libro segvndo de tonos y villancicos a una, dos, tres, qvatro voces de Joan Araniés, mestre de capella a la Seu d'Urgell entre 1627 i 1634. Aplaudim la pencada del professor Màrius Bernadó en exhumar la partitura, a l'ensemble Nuevo Sarao per servir-nos-la notablement, i al FEMAP per produir-la en un indret preciós com l'església de Sant Andreu, a València d'Àneu.

Mentre enfila el Cadí, aquest vostre narrador de sons intenta representar-se l'esforç que han fet els organitzadors d'aquest festival per portar música de qualitat a municipis del Pirineu lleidatà, comptant amb grups consagrats com ara la Capella de Ministrers o Forma Antiqva. I cavil·la sobre la feina titànica dels investigadors per tal de recuperar el so d'aquestes terres; això no és només quelcom que han de fer els compositors, investigadors o intèrprets, sinó que també ho hauríem de fer els melòmans i (especialment) els crítics del país. Mai no serà el mateix fer un cop de metro cap a l'Auditori o al Palau que desplaçar-se fins a València d'Àneu (per un barceloní com servidor que s'histeritza al tercer arbre consecutiu que esguarda, ras i curt, marxar a casacristu) per escoltar música. Sovint, tenir els sons a distància de taxi ens fa allunyar de l'esdeveniment que hauria de representar un concert. Quan aquest camí desvetlla una música fins ara inconeguda, l'esforç val doblement la pena.

La història dels sons és ben curiosa; avui escoltem el repertori d'Araniés (villancets que, de ben segur, amenitzaven una vetllada popular barroca) en una església. L'entorn, insisteixo, és preciós: però, posats a ser puristes, hom podria retornar aquesta música extravertida i juganera al seu terreny natural, que s'acosta -diria jo- molt més a una taverna amb dansaires brètols que no pas a la parsimònia d'un temple sacre, per bell que sigui. Rafael Bonavita interpreta els tonos amb l'adequada aproximació a un repertori eminentment festiu. La música d'Araniés, publicada a Roma, beu de la contemporaneïtat italiana i cerca el gaudi molt més que no pas la complexitat formal. Així ho va entendre Bonavita, que amaní els villancets amb algunes peces contemporànies d'Andrea Falconieri i Marco Uccellini, d'estil parell. La guitarra barroca hi sonava poderosa, esquitxada per les lliçons de l'estratosfèric violinista xilè Raúl Orellana (a qui només podem imputar algunes lleus cantades en l'afinació; falòrnies que va salvar tocant amb una trempera fora mida).

La resta de l'ensemble estava conformada pel competent arpista Manuel Vilas, a qui només podem imputar certs errors de coordinació amb el cel·lista Robert Faltus, bàsicament atribuïbles a aquest darrer, que es va mostrar notablement gèlid en les seves intervencions. El celo, és cert, potser no tenia la part més lluïda de la instrumentació (bàsicament, repetia el baix sense més protagonisme), però la seva actitud distant va cantar molt, si la comparem amb l'entusiasme dels altres membres. Pel que fa a les veus, sempre és bo comptar amb una garantia com ara la mezzosoprano Pilar Esteban, notable com sempre en les seves intervencions. Més decebedor va ser el tenor José Pizarro, curt en l'emissió, de veu excessivament engolada i manca de claredat en la dicció (al qual perdonem un error comprensible, als bisos, quan es va avançar a la tornada del villancet Un sarao de la chacona). L'absència dissortada de la soprano Laia Frigolé va ser esmenada per Mercedes Hernández, cantant extravertida i de timbre immaculat. Esmenes menors però importants d'un concert que va satisfer el públic (calculem una cinquantena de persones) que omplia aquell indret fantàstic.

Desitgem de tot cor que l'experiència pugui repetir-se l'any vinent, i encoratgem als seus organitzadors que no perdin la força per seguir cercant el so i fer-nos moure per anar a la seva recerca.