LPC3

Des de lluny semblava un objecte indefinible, com si miréssim la Terra des d’un punt més enllà dels límits de la nostra pròpia galàxia, més aviat una massa informe d’extraordinària bellesa. La primera impressió era menys sorprenent del que podríeu pensar, potser perquè el que esperàvem veure ja era exactament això, un cúmul d’imatges desfigurades, o més aviat transfigurades. Però a mesura que augmentàvem la resolució de l’objectiu apareixien objectes desconcertants. En realitat, eren les parts entrelligades d’una amalgama indescriptible, que a més definició es perfilaven, de mica en mica, com elements irreconciliables d’un tot definitivament estrany. Després de prendre consciència que realment les parts formen el tot, estàvem preparats per oblidar-nos per un moment de la globalitat i anar a la recerca del particular, de l’element fonamental d’allò que era indistingible a primer cop d’ull. Avançant a través del buit que omplia la distància que ens separava de l’objectiu, vam recórrer l’espai sortejant obstacles, asteroides i constel·lacions, per arribar a descobrir que, enmig d’aquell panorama informe, s’erigien objectes coneguts i familiars. Un per un, vam anar entenent com eren aquells instruments, sense arribar a entendre què era el que els unia. No hi havia manera de saber quin era el pont màgic que es traçava entre ells per donar-los una existència comú, un mateix sentit.

D’entre ells, vam arribar a distingir, per fi, els dos elements fonamentals sobre els quals s’havia construït l’ambient eteri d’aquest edifici sense fonaments ni estructures sobrecarregades, suspès en l’aire com si forces gravitatòries ocultes el fessin girar sobre el seu propi eix. Un d’ells era evident. La veu. El centre d’aquella música espacial i odissèica, el pal del paller, la nuesa personificada. L’altre passava desapercebut. Amagats entre la resta de músics, amb un volum pràcticament extingit, com un dinosaure entre éssers de modernitat, els qraqeb repicaven tímidament, incansables, virtualment inaudibles, només perceptibles per a l’ull atent. És clar, vaig pensar. El seu percudir estrident és excessiu per a les nostres delicades oïdes avesades a la World Music.

Aquests dos elements ancestrals eren l’origen d’aquell univers sonor. És cert que la música gnaoua no és contemporània del Big Bang, però si mirem endarrera a la recerca dels orígens de la música d’Abdeljalil Kodssi arribarem inevitablement a la veu, acompanyada amb els qraqeb. Un cant responsorial que trobem pràcticament a totes les regions d’Àfrica, especialment a l’Àfrica occidental subsahariana. Curiosament, Kodssi no prové d’allà, sinó del Marroc, del vell mig de la plaça Djema el-Fnaa de Marrakech, i canta en àrab, la seva llengua materna. Aquesta estranya barreja no té tan a veure amb la vida personal del cantant, sinó amb l’origen de l’origen de la música que canta, que és la música dels esclaus negres subsaharians que van arribar al Magrib especialment a partir del segle XVI, convertits aviat a l’Islam. Aquest punt és fonamental per entendre el conjunt del concert. A partir d’aquest moment, podem comprendre quin és el pont màgic de què parlàvem que connecta músiques tan diverses com les que sorgeixen d’una guitarra elèctrica, una bateria, un teclat, uns qraqeb, un arxillaüt, un violí, un saxo i un sintir. Només per posar alguns exemples, el sintir, instrument que he sentit anomenar com a “ajuj” alguna vegada per músics berbers, que fa les funcions de baix, també guarda moltes similituds amb homòlegs subsaharians. El solo bluesero de guitarra... d’on venia el blues? I el ritme de tumbao del baix, tan típic del son cubano... no tenia també el son el seu origen en arrels de la música bantú? Aleshores em vénen al cap totes aquelles històries del mestissatge. Recordo el bon rollete que dóna aquesta paraula i què bé que queda fardar de ser-ne, i dir que la música és un llenguatge universal i que no coneix fronteres. I em pregunto quina música estem barrejant. No és en el fons, el mateix? Barrejar rock, blues, son cubano, música gnaoua i jazz no és, en realitat, fer una barreja, sinó proposar la retrobada de sons que s’han distanciat per circumstàncies de la vida i que comparteixen de nou el mateix espai després d’un llarg viatge, disposades a intercanviar batalletes i gaudir d’aquest moment, sovint una de les parts més dolces del viatge, perquè allà on acaba en comença un altre. Així que, després d’haver desenmascarat aquest univers de sons definitivament no universals, amb el telescopi ben enfocat i l’objectiu centrat en el nostre planeta, que és per ara el lloc on s’ha fet la música més bonica de l’univers, fins que la ciència o Déu diguin el contrari, ens vam disposar a gaudir d’un concert excepcional, impregnat de gnaoua i de les seves músiques germanes.


Veure vídeo:
Abdeljalil Kodssi