LPC3

No és gaire habitual veure localitats buides a l'Església de Sant Genís de la nostra estimada Torroella. Sospitem -i no ens agrada ni veure-ho ni escriure-ho- que aquest magnífic recital de la mezzo Magdalena Kožená va foragitar alguns espectadors habituals del certamen atès el desconegut repertori, tristament allunyat de la programació rutinària dels concerts a casa nostra, fins i tot de recitals específicament dedicats al lied. Deshonrosa realitat que certifica que alguns melòmans (a Torroella ben pocs, cal deixar-ho ben clar) només volen parar esment a sonoritats que ja coneixen amb antelació. L'hàbit és dissortat, i no només pel seu tuf conservador, sinó justament perquè aquest festival, entre d'altres, ha tingut la perícia de compaginar una línia programadora impecable amb l'habilitat d'exhumar repertori poc habitual en les sales de concert públiques. La llestesa de l'organització, doncs, és doble: per contractar aquesta notòria artista, amb aquest repertori per bandera, i també per regalar-nos-la acompanyada pel portentós pianista Yefim Bronfman, estratosfèric solista (habitual de Gergiev i Salonen) que hem vist ben poc a casa nostra, per motius incomprensibles...  

Kožená va disparar el decurs liederístic amb la fantàstica sèrie El jardí d'infants de Modest Mussorgsky, una música sensacional que requereix una actriu cantant de soca-rel (o a l'inrevés, com ho prefereixin). La cantant txeca va esprémer tots els seus recursos dramàtics en un portentós exercici de coqueteria escènica (Sir Simon, inter nos: quin bon ull que tens per les dones...): va arrufar el nas per aprimar la veu, imitant el gest deprecatiu dels infants, esculpint-ne perfectament crit i plor. Resulta una autèntica delícia escoltar aquestes peces tan divertides, que habitualment hem admirat en boca i gola dels grans baixos russos, suara filtrades per una veu molt més gràcil i juganera. Novament, i a risc de fer-me pesat amb les tessitures, no acabo de veure clar que Kožená tingui ni caràcter ni timbre de mezzo (els amics experts en premsa del cor operística m'informen que la cantant pretén abordar Carmen al proper festival de Salzburg, la qual cosa em sembla un suïcidi vocal, i espero errar-me). Després de Mussorgski vàrem seguir a Rússia, amb les meravelloses Sàtires del geni Xostakóvitx, prodigi d'humor (originalment escrit per la soprano Galina Vishnievskaia), que foren ordides amb igual gust i precisió.

Destaquem novament la tasca acompanyant de Yefim Bronfman, molt còmode en aquest repertori i el posterior Rakhmàninov, de caire més muscular i expansiu, propici al seu so ben ample. Altrament, Bronfman es va trobar més perdut tot interpretant les Histoires naturelles de Ravel, amb text del nostre estimat Jules Renard (llegeixin-ne de genolls la seva obra mestra: el Diari), on vàrem poder observar alguna descoordinació entre solista i acompanyant, i on el pianista no sempre gaudia de la singularitat harmònica de l'acord ravelià (cosa normal, quan es tenen els dits plens i farts de pianisme romàntic). No obstant això, la química entre tots dos sembla funcionar bé, i la tria d'aquest repertori -amb vocació humorística d'arrel popular- preludia de ben segur una novetat discogràfica dels dos intèrprets que pinta prou sucosa. Al Ravel de Kožená li falta un pèl més d'esment a la dicció gala. La mezzo se sent ben còmode en peces exigents al legato com Le paon, però ha d'aprofitar més el material musical, posar encara més suc a les dissonàncies o els staccati del lied conclusiu. Ravel ens dóna moltes pistes i cal aprofitar-les. Quin geni... i quin bon humor, el paio!  

El públic de Torroella va demanar més teca a la cantant, que va regalar-nos un preciós Intermezzo dels Liederkreis Op. 39 de Schumann i un Rêve d'amour de Fauré igualment impecable. Música sensacional, per delectar en calma, i escoltar de nou (malauradament, ho tindrem difícil...) Ben digne per omplir auditoris, sense cap cadira buida.