LPC3

L'Ismael torna de la feina: vestit color crema i corbata, barret que no encerta al penjarrobes i maletí de pell marró. Ens saluda i ens convida a passar a casa seva: un pis com qualsevol altre, en un edifici com qualsevol altre, en un barri tranquil, però que ja no és el què era. El carrer ja no és de les persones, menys encara dels nens. Les portes de les cases ja no estan obertes. Els veïns no són part de la família. A l'edifici de l'Ismael, per exemple, el contacte entre veïns només es produeix a les reunions de la comunitat, i en un seguit d'històries mínimes que acaben, paradoxalment, connectant-los a tots. I a nosaltres amb ells, és clar, a través de la mirada del cantautor madrileny i de la seva poesia de la quotidianitat, com ell l'anomena, pintada d'optimisme vital, encara que farcida de nostàlgia.

Amb el 2010 ha arribat un nou disc d'Ismael Serrano titulat Acuérdate de vivir, el seu setè treball d'estudi. Si bé el disc no aporta novetats substancials per a aquells que hem anat seguint la seva trajectòria, sí que ens permet aprofundir en l'univers del seu autor i visitar, amb ell, els efectes que allò que ens envolta té sobre el més íntim de nosaltres. La premisa general és clara, i amb això no transigeix: la rebel·lió. Contra aquells que neguen les utopies. Contra els que coarten la il·lusió com a motor vital. Contra els que veuen en el destí la causa de tots els seus mals. I a favor, també, d'extendre la frontera de la realitat fins allà on acaben els somnis. De revisitar aquell futur que en algun passat havíem imaginat, i no deixar que la grisor ens el prengui per la via de la desídia.

La història que ens explica l'Ismael és rocambolesca, i a estones em fa pensar en el número 13 de la Rue del Percebe. Un home amb les seves pors, tancades a casa darrera d'una porta blindada, electrocutat per la seva pròpia reixa electrificada, que fa que dos veïns, noi i noia, es coneguin a l'ascensor, després de mesos d'observar-se. Un ram de flors llençat per la senyora Maruja, que marxa cap al sud com havia fet quan encara podia somniar (La huida), caigut a la porta de la noia de l'ascensor, que la condueix al terrat a ofegar amb el seu amant les penes d'un acomiadament (Podría ser). Bitllets sortint pel conducte de l'aire condicionat d'un desfalcador, i plovent al terrat sobre la parella, de la que mai es va tornar a saber (La extraña pareja).

Ell, com a observador privilegiat i part, ens explica els fets i ens canta fins on arriben algunes de les seves conseqüències, sempre en clau íntima, però a partir d'unes situacions tan tangibles que ens acaba convencent, si no ho estàvem ja, de la necessitat de traslladar el món que ens envolta, i que sovint ens engoleix, a la pròpia sensibilitat. I traspuant en cada frase, en cada paraula, l'amor, simbolitzat a les butaques per la parella argentina que, davant meu, es passa tot el concert abraçada.

Assegut o de peu, al saló de casa seva, l'Ismael ens guia pels temes del seu nou disc (Podría ser, Vuelvo, Te vas, Regalo para un primer cumpleaños), puntualitzats per records del passat ressignificats per la nova llum del present (Papa cuéntame otra vez, Ya ves, Caperucita, A las madres de mayo). La banda que l'acompanya, subtil i delicada, es queda sempre en un segon terme, permetent que les paraules del cantautor ens arribin clares, cosa que últimament he trobat a faltar als concerts de pop. En ella destaquen els teclats, versàtils en els estils, hàbils en l'ús de les sonoritats i sabent estar en el lloc just. La guitarra acústica, que posa el contrapunt melòdic en els moments exactes. El percusionista, part del veïnat i que comparteix amb l'Ismael confidències i intímitats. Encara que sovint, i com algú em confirmarà a l'acabar el concert, les estones de confidències resulten excessives, i frenen el ritme del concert, fent-lo, per a algú no fanàtic, massa extens amb les seves tres hores i mitja de durada.