LPC3

Amb només 27 anys a punt de fer, Adam Green ja ha publicat 5 discos en solitari, pràcticament un per any des que va dissoldre The Moldy Peaches, la banda-duet que a mitjans dels noranta encetava, sense saber-ho, el que després s’ha anomenat “anti-folk”. Aquell va ser un dels descobriments de més impacte del canvi de segle. Amb un sol disc publicat el 2001 (de títol homònim a la banda), el xoc ens arribava amb talls curts, gravats a casa amb la Kimya Dawson, ella i Green amb una guitarra i una bateria –segurament incompleta...–, xisclant, xiuxiuejant o fotent galls, pixant-se de riure en plena gravació, enfotent-se de tot, amb lletres delirants, molta mala llet, com a “ Who’s got the crack ” (YouTube), amb al·lucinants frases com “I wanna be a hippy, but i forgot how to love”, però també amb delicades carícies desafinades i histriòniques com la inoblidable “ Nothing came out ” (YouTube) (no té pèrdua!) I és que portaven des dels 13 o 14 anys inventant-se deliris a casa i més tard en viu, per acabar publicant un disc, deixar-nos boca-badats, i desintegrar-se. Per sort tots dos han seguit musicalment vius. Dawson ha estat molt més amagada que Green, també amb 5 discos, impecables tots ells, (sobretot “I’m Sorry That Sometimes I’m Mean” (2002) i “Remember That I Love You” (2006), d’un so molt més lo-fi, divertida i tendre; genuïna). Kimya s’ha fet popular per posar música a l’oscaritzada “Juno” (també han inclòs “Anyone else but you” de The Moldy Peaches cantada per la protagonista al final de la pel·lícula), però malgrat l’èxit sobtat, ella segueix decididament underground.

Després dels “préssecs sucosos”, Adam Green va optar per convertir-se en crooner, es va reinventar la seva pròpia veu, cada vegada més greu, però va seguir amb la tònica delirant dels seus inicis, sobretot a les lletres. Després d’una mena de maqueta-disc(“Garfield”, 2002) encara proper al so improvisat de la banda que acabava de dissoldre’s, l’any següent ens regala “Friends Of Mine”, amb mini-orquestra de corda inclosa, magnífic, inoblidable de dalt a baix, amb joies enverinades com la dedicada a la mega-operada Jessica Simpson, cantant, dissenyadora i actriu, paradigma de l’artificialitat física i mental i víctima d’aquesta hilarant peça envoltada de polèmica (“ Jessica ” (YouTube). Green va seguir en la bona nova línia amb “Gemstones” (2004) i “Jacket Full Of Danger” (2006) ), ara més a prop del blues i de la tradició nord-americana però igual de desvariat. I ara acaba de publicar “Sixies & Sevens”, el seu disc més retro, amb referències musicals diverses d’arreu, vents, cordes i molts records del pop d’època, i alguna joia com “ Morning after midnight ” (YouTube) –serà un dels hits de l’any!– on la seva extravagància ja arriba a límits insospitats (...)

Aquest és el disc que ens presentava el novaiorquès un diumenge de maig, a la sala mitjana del Razzmatazz, amb la incògnita de saber si la seva proposta ens segueix enlluernant (amb Alemanya, som els dos països on té millor acollida a Europa) o ja ha perdut la tirada d’altres temporades. Cap a les 10, l’esperava mitja sala, sent generosos. De les tres vegades anteriors que l’havíem vist (Gira de presentació del Primavera Sound 2004, la del Wintercase 2005 i al Summercase 2006) era de carrer la cita amb menor audiència. Potser el fet de coincidir amb altres concerts (nit americana amb Centro-matic, South San Gabriel i Eef Barzelay!), la proximitat de grans festivals i el fet de ser un diumenge després de pont hi devien tenir alguna cosa a veure, o almenys així ho espero, perquè l’espectacle Green fins ara garantia bona música i diversió, i això sempre compta amb una bona acollida. Una altra cosa és que la gent ho sabés o que el disc nou hagi tingut la repercussió que mereix.... Sigui com sigui, els que hi érem vam acabar amb un gran regust de boca i, sobretot, amb un bon somriure després de l’hora i mitja llarga de concert.

L’espectacle va començar amb certs problemes de so, més per culpa de la sala i de la taula que no pas dels músics, però de seguida van ajustar els que es podien resoldre –la sala era la que era... –. Ara, Green ja no es passeja sol pels escenaris sinó que compta amb una bona banda: guitarra, baix, percussió i teclats, bateria i dues vocalistes fent coros al més pur estil gospel. El nou disc així ho requereix i el cert és que tant els temes antics (sobretot la preciosa “I wanna die”, “Friends of mine”, la divertida “ Emily ” (YouTube) o la de la dona dels seus somnis, “ Carolina ” (YouTube)) com els nous van adquirir amb aquest embolcall una sonoritat grandiloqüent i majestuosa. Tot plegat, amb la seva impecable veu en viu van convertir l’espectacle en un dels més intensos que li hem vist fins ara. I la seva presència, amb la samarreta de serrells sota els braços, li donava un aire d’Elvis Presley en decadència impagable, capaç de treure la seva veu més aguda de l’ànima, de passejar-se amb una arrogància més irònica que sincera o d’entendrir-se tot sol amb la guitarra imitant un ordinador (“Computer show”). Perquè cada vegada és més un clown que un cantant, un paio que es diverteix a l’escenari enfotent-se'n de tot i sobretot d’ell mateix, del que representa ser una estrella i del que s’espera d’algú excessivament idolatrat. I a més, ja compta amb tants hits al seu repertori que les respostes del públic afavorien el sarcasme general.

Van sonar les de sempre i, de les noves, impecable sobretot “Be my man” i “Getting led”, preciosa, ara amb el ressò del gran Leonard Cohen. Fins a 25 temes, inclosos “Baby's gonna die tonight” i “Dance with me” del primer disc, lluny del toc lo-fi original, ara sonant com a súper-hits-moment-de-la-nit. Sense oblidar, és clar, que Green ha fet un curs accelerat d’espanyol i durant tot el concert ho va anar intentant, amb moments estel·lars com quan li va dir “hombre es tu día” al paio a qui li va llençar un pèl de la samarreta; o quan reconeixia, després de veure “cerveza font vella”, que “estoy gordo y enfermo”; o amb rimes com “el gato con pelo de pato (!?)”. No va faltar al festival ni l’aclamada “Jessica”, al segon bis, per rubricar un “show” de dalt a baix, impecable musicalment i en la farsa. Aquest és l’exMoldy Peaches que ens agrada: simpaticot com sempre, histriònic, extravagant i fent bandera de l’autoparòdia. Llarga vida al Rei!