LPC3

Darrerament hem tingut l'oportunitat d'assistir als concerts d'alguns dels grups de més renom de la cumbia peruana. En aquesta ocasió ha estat l'orquestra Agua Marina, de la ciutat de Sechura, Departament de Piura, a l'extrem nord del país i a tocar de la frontera amb Ecuador. D'aquesta regió prové el tondero, gènere de música criolla que en certa manera podríem dir que es va reconvertir en una forma particular de marinera, la dansa nacional del Perú, que en aquesta regió és anomenada amb l'especificitat de marinera norteña. Però no és aquest el tipus de música que interpreta l'orquestra Agua Marina. La seva especialitat és la cumbia norteña, gènere de cumbia que té com a característica específica l'aportació d'una secció de vents i que s'ha estès arreu del Perú en els darrers quatre o cinc anys de manera espectacular. No obstant això, ja fa molts més anys que la cumbia és un gènere molt popular al nord, tot i que musicalment ha experimentat certes transformacions força notables. La cumbia norteña dels anys noranta estava fortament influïda per la música chicha de la capital, de manera que la guitarra elèctrica era un element essencial de la seva sonoritat. Actualment, poques bandes de cumbia norteña conserven la guitarra com a instrument protagònic, fins al punt que Los Caribeños de Guadalupe troben el seu so particular en la utilització d'aquest instrument que, en general, ha quedat arraconat a un segon terme en la resta d'orquestres del nord.

Agua Marina, com a grup de cumbia norteña paradigmàtic, també ha experimentat aquesta transformació, tant sonora com mediàtica. La seva trajectòria es remunta a l'any 1976, i el seu èxit va estar confinat a la seva regió durant molts anys, durant els quals l'epicentre de la cumbia peruana es situava a Lima (a part d'alguns grups pioners de cumbia amazònica, com Juaneco y su Combo, darrerament rescatats de l'oblit per la versió de Bareto del seu mític Ya se ha muerto mi abuelo, amb sonoritats properes al so villero argentí). Però la seva constància i la seva dinàmica d'orquestra de ball (que es manifesta en el manteniment d'un nom i la renovació d'alguns dels seus integrants, com passa en tantes orquestres de cumbia) els van situar a finals de segle en posició d'ocupar l'espai que la cumbia norteña començava a conquerir, i en l'última dècada s'han convertit en una de les orquestres més exitoses i prolífiques de tot el país.

Dissabte passat van tornar a Barcelona, només nou mesos després de la darrera vegada, per oferir un concert maratònic que es va allargar fins quasi les sis del matí. Com a teloners, Jhon Espejo y La Swing Maker Band (Jhon escrit així, amb la "h" translocada), que van obrir l'espectacle amb quasi dues hores de versions de cumbia molt sonadas, aquelles que formen part de la memòria col·lectiva de la comunitat (si em permeteu utilitzar aquesta paraula dubtosa) peruana de Barcelona, és a dir, fonamentalment els temes que estaven de moda uns anys enrera al Perú, com per exemple Volveré, de Tony Rosado, cançó que parla de l'emigració de manera descarnada. També va sonar alguna salsa, com per exemple Llorarás, el primer èxit internacional d'Óscar D'León, cantant veneçolà especialment venerat a El Callao, el feu salsero peruà.

A la una en punt Agua Marina va pujar a l'escenari i va imposar un ritme frenètic al concert, tot enllaçant els primers temes sense donar temps a respirar, i van tocar pràcticament sense interrupció (només algunes pauses obligades per a les salutacions habituals), repassant el seu extensíssim repertori, amb cumbias tan conegudes com Pensando en ti, un dels seus èxits més recents i també una cançó de lletra profundament diàspora, o Esta vez me enamoré, sonorament més arcaica, sense considerar que aquest adjectiu sigui pejoratiu, pel paper que juga la guitarra, i que li dóna un aire chichero. No va faltar el repàs rocker amb hits dels vuitanta, amb l'imprescindible Devuélveme a mi chica de Hombres G (que, pel que he pogut observar, no falta mai en aquest tipus d'esdeveniments), alguns moments de Soda Stéreo, Oye mi amor dels mexicans Maná i Luna de Miel de la banda argentina Virus (curiosament, igual que el conegut Sufre mamón, també de l'any 1984). A destacar també la versió de Nostalgia, huayno freqüentment versionat en cumbia, i un tancament ideal per a exacerbar el sentiment d'un col·lectiu reunit per celebrar la seva memòria, amb una marinera enllaçada amb un huayno que el públic va ballar imitant els passos que imposa la tradició que, com explicàvem al principi, també forma part del seu bagatge cultural. Quan es van encendre els llums i vam poder prendre consciència del nostre esgotament físic, ens fèiem creus de com havien estat capaços els músics de mantenir tanta intensitat, i com a músic que sóc no em queda més remei que treure'm el barret davant d'aquesta demostració de professionalitat i de qualitat, especialment pel què fa la part vocal. Esperem que aquesta orquestra incansable de cumbia norteña, Agua Marina de Sechura, tornin aviat a visitar-nos.