LPC3

Al cap de només quatre mesos, els francesos més sofis del planeta musical, Jean-Benoît Dunckel i Nicolas Godin, ens tornaven a visitar. Aquesta vegada, però, no com a farciment relaxant d’un festival fast-food (Summercase) sinó com a àpat principal.

Com qui no vol la cosa, l’any que ve farà 10 anys d’aquell immillorable debut, “Moon Safari” (1998). Per a molts, aquell disc va significar un punt i apart, una nova manera d’entendre la música, però a la llarga va degenerar en el prostituït calaix de sastre anomenat chill out. Sí, aquell disc que molts escoltàvem de tornada a casa mentre sortia el sol, estirats al sofà, després dels abusos tòxics, segueix impecable al cap dels anys. Elegant i seductor, retro i futurista, obria una escletxa que amb el temps molts han malinterpretat i han convertit en fil musical de consulta de dentista. Ells s’ho van inventar i la resta el van pervertir, però ja se sap que el pitjor de les grans idees són els milers d’imitadors que genera. L’èxit va ser immediat, publicaven una recopilació dels primers singles (“Premiers Symptômes”,1999) fins que al cap d’un d’any començaven la seva estreta relació amb Sophia Coppola i signaven la banda sonora de “Las Vírgenes Suicidas”, una altra peça imprescindible per emmarcar. “10 000 Hz Legend” (2001), sorprenentment més esbojarrat, brut i agressiu i amb una recepció poc aclamada per un públic que esperava una altra cosa, s’apropa massa a un pop electrònic que no els escau. El 2003 tornen a col•laborar amb la Coppola a “Lost In Translation” i, apostant de nou per la simplicitat i la subtilesa, reapareixen amb “Talkie Walkie” (2004): ara els reconeixem i ens tornen a enlluernar. Aquest any ens han regalat “Pocket Symphony”, un altre disc amb ànima, ara japonesa. Fins i tot han après a tocar el koto (arpa nipona) i el shamisen (una mena de banjo de tres cordes) . Aquí Air insinua més que toca; torna a crear atmosferes pop entre silencis i ambients evocadors. Fins i tot l’han farcit de veus tan suggeridores com la de Jarvis Cocker (exlíder de Pulp) o la de Neil Hannon (The Divine Comedy).

Tornaven, doncs, en plena forma, a la gran del Razzmatazz com a principal reclam del 7è aniversari de la sala. Abans, però, era el torn d’Au Revoir Simone, tres noies de Brooklyn que venien amb segon disc sota el braç, “The Bird Of Music”. Només elles tres entre teclats, caixes de ritmes i les seves veus primaverals, van oferir un tastet del seu pop electrònic d’ambient pastoral i melodies entre Belle & Sebastian i The Postal Service. Encantadores totes tres, tenen ganxo sobre l’escenari i bones maneres; intuïm que la seva proposta va més enllà de ser una simple “seqüela de...”, però la mitja hora escassa de miniconcert no permet confirmar res.

Puntuals a la cita, arribaven, elegants com sempre, Jean-Benoît i Nicolas. En viu són cinc (ells dos al davant i el bateria, més teclats i caixes de ritmes al darrere combinats amb guitarra i veus acompanyants). La posada en escena és simple però encaixa a la perfecció amb la seva proposta subtil, sofisticada, minimalista si voleu –sense efectes enlluernadors que els amagui a sobre l’escenari, files de llums al darrere i un cel estrellat en els moments culminants–. La veu robotitzada de Godin sentenciava ja d’entrada un “We are the electronic performance” vanitós, però malgrat que em pesi –la pedanteria sempre em desperta recel– amb una hora i vint minuts en van tenir prou perquè caiguéssim de nou als seus peus. Air porta quasi 10 anys passejant-se pel món, han omplert els escenaris que qualsevol músic somia, tenen un repertori carregat de melodies inoblidables, un so que els identifica i fins i tot un últim disc (“Pocket Symphony”) a l’alçada de les circumstàncies. Tot plegat fa que coneguin l’ofici com ningú. Per això segurament ara aposten per un directe retrospectiu que repassa els millors moments de la seva carrera i rescata el millor del seu darrer treball (“Once upon a time” , amb ànima japonesa, també en viu és un nou clàssic). “Moon Safari” és la referència amb els inoblidables “Talisman”, “Kelly Watch The Stars” i sobretot “Remember” –un dels moments màgics del concert–. Amb els temes més ballables accelerats per caldejar l’ambient i la veu robotitzada de Godin agraint i animant el personal –això sí, sense despentinar-se mai–, van sonar més festius que al Summercase del juliol passat. També hi va haver temps per al “Talkie Walkie” –“Cherry blossom girl” ja val tot un concert–, i per una tímida aproximació a les seva faceta cinematogràfica, “Las Vírgenes Suicidas” i “Lost In Translation”. Com marquen els cànons, en pràcticament una hora el concert acabava amb el públic lliurat del tot. Als bisos ens van regalar, amb el solo de sintetitzador futurista brillant i distorsionat, l’emblemàtica “Sexy boy” –algú comentava que havia vingut només per escoltar-la– i, com a punt i final, “La Femme d'Argent”, el llarg instrumental jazzy que encapçala el seu debut i que en directe es deforma, es distorsiona i esclata; impecable epíleg, amb el públic que pràcticament omplia la sala venerant-los.

Aquesta vegada el vessant electrònic no va ser tan subtil, però no van caure en la temptació de les caixes de ritmes i els sintetitzadors; Air ens relaxen, evoquen altres espais d’altres temps, ens calmen, i la seva convicció ens transmet confiança i seguretat. Si bé és cert que l’abús d’aquest aire cool i presumptuós pot provocar recel, o almenys paròdia–com he llegit aquests dies, sí, mereixen que els de “Muchachada Nui” els dediquin un “Celebrities”– són imprescindibles dins el panorama pop i, com vam comprovar al Razz, la seva proposta està del tot consolidada, té vigència i un bon futur per davant. Ara que està de moda, celebraran els 10 anys del seu debut amb l’oportuna gira “Air performing Moon Safari”? Potser no els cal, perquè no l’han deixat de tocar, però sentir-lo íntegre en viu seria tot un plaer. Jo, no me’l perdria.