LPC3

Quan li preguntaven a Neil Young què era un concert de rock 'n' roll solia respondre que no en tenia ni punyetera idea de filosofar sobre el seu propi art: ell eixia a l'escena, cantava i tocava fins a caure mort de cansament, suat fins les vèrtebres, i acabava el concert quan ja no podia ni respirar. L'experiència d'escoltar un concert de Sokolov s'acosta a aquesta descripció. No obstant això, la intensitat musical no s'acompanya d'un histrió de l'escenari com el vell rocker canadenc, sinó d'un personatge absolutament contingut en el seu gest, que saluda al públic breument -com si el respectable fos només un miratge innecessari- i que conté tota la seva energia amb una sola finalitat: deixar cada àtom de vida al piano. És, de fet, el propi públic el que -després d'un recital de quasi bé tres hores, amb sis bisos de propina- acaba absolutament destrossat i matxucat com si li hagués passat per sobre un huracà. Estem davant d'un artista majúscul.

El Concert Italià de Bach no va ser un mer preludi a la posterior i monumental Obertura en si menor BWV. L'Allegro moderato es va servir amb una gràcia inaudita, pagant homenatge a l'oloreta extravertida que desprèn l'obra i que fa honor al seu nom. La veu mitjana, en mans de Sokolov, guanyava una presència quasi màgica. Vàrem redescobrir l'Andante: com és que encara no havíem parat esment, gamarussos de nosaltres, a aquest baix inicial d'una presència quasi fúnebre? Als inicis l'Obertura en estil francès tornarem novament a tocar el cel. Des de Richter, no sentia uns compassos inicials tocats amb un sentit tan carnal, amb una sensualitat que feia espaordir. És impossible donar més entitat al piano que en una Sarabande on les notes s'allargassaven fora límits. Qui, després d'escoltar aquest Bach, vol tornar a les interpretacions light, dels que mengen verduretes?

Després de disparar aquest Bach incontestable, Sokolov va guanyar-se els cims de l'estratosfera amb l'Humoresca op. 20 de Schumann, de la qual va llegir perfectament el caràcter dubitatiu i melangiós dels primers arpegis, així com la trempera arrauxada d'una nota final que va transitar directament de Sant Genís a les profunditats del còrtex terraqui. Hem tingut poques experiències com resseguir amb el timpà el piano final del moviment Innig, on Sokolov va filar una melodia que va fer-nos oblidar del planeta terra per uns instants. Acabades les Quatre peces op. 32, vàrem seguir amb Rameu, Chopin, Brahms... fins que les mans ens coïen de tant aplaudir i la música sobrevivia davant el nostre desgast (i part del públic, que tenia quelcom millor a fer que escoltar aquella autèntica bèstia de la natura). Sokolov marxava, però els seus dits -de ben segur- seguien ordint bisos i música camí de l'hotel...  

Quin artista més lliure i quin compromís amb la música! Per què no mira al públic? Per què no mostra ni satisfacció ni cap gest de complicitat envers nosaltres? Doncs perquè la música, per aquests animals tan rars, és l'únic motiu de viure. Quina lliçó moral. Això és tocar el piano, i la resta són... això, el que pensen.