LPC3

Josep Soler
Le Christ dans la banlieue
Poema per a orquestra sobre un text de Flaubert

Camille Saint-Saëns
Concert per a piano i orquestra nún.4 en do menor, op.44

Johannes Brahms
Simfonia núm.1 en do menor, op.68

El concert va començar amb la interessant obra "Le Christ dans la banlieue" de Josep Soler.

"A través d’una immensa ciutat, ponts de ferro sobre rius d’immundícia, carrers plens de cotxes, tavernes en les quals brillen grans miralls.., sant Antoni veu aparèixer Jesús carregant la creu, insultat i acusat pels homes, aixafat contra l’asfalt fins a quedar reduït a un cor que amb prou feines batega", aquest es el text de Flaubert d'on Josep Soler es va inspirar per escriure aquesta partitura.

Es una música que de bon començament irromp amb un llenguatge agressiu i violent, dibuixant l’espai sonor de la ciutat agresta, inspirant al principi un so de sirenes i el diàleg entre les cordes i els metalls, i que a mesura que va progressant la música es va suavitzant, amb un final on tot torna a quedar immers en el silenci de les tenebres. Tot això amb el resultat d’una partitura expressiva, comunicativa, plena de contrastos i colors diferents gràcies a la bona orquestració de Soler, i plasmant tot el sofriment i dolor que sent Jesús en el seu camí.

La interpretació de Eiji i l'OBC va ser molt clara i amb una gran força musical descrivint tots els seus matisos.

Va continuar la interpretació amb el quart concert per a piano i orquestra de Saint-Saëns. És una partitura poc coneguda però es el concert de piano més rigorós i més "Listiŕ" que va escriure, ja que Saint-Saëns era un reconegut pianista virtuós i professor a la seva època.

La pianista en aquesta ocasió era Alba Ventura, que va fer una interpretació molt sensible, amb un discurs pianístic molt clar i net, on es podien apreciar totes les notes que ella executava, amb un so a la vegada delicat i contundent.
El mestre Oue va estar pendent en tot moment de la solista i l’orquestra, creant un coixí fàcil per acompanyar a la pianista.

L’obra de la segona part era la esplèndida primera simfonia de Johannes Brahms. Poder interpretar aquesta obra, per a qualsevol orquestra, és tot un luxe, i més per a la secció de corda ja que la seva escriptura es basa principalment en la corda amb tocs de melodies per alguns instruments del vent o simplement per donar color a la partitura per enriquir-la.

La feina de Eiji Oue i l'OBC va ser excel·lent per totes les seccions de l’orquestra, tant amb els solos per part del vent, com per la homogeneïtat de la corda que requereix l’obra de Brahms, amb un so molt cuidat, ampul·lós, potent, envellutat i brillant segons el moment i amb una musicalitat de qualitat evident en tot moment.

La direcció del director va ser molt comunicativa, clara,amb una gran força, sentida i amb una gran musicalitat en tots els moviments, destacant el quart moviment, on la versió va cloure amb una interpretació emocionant i amb una unitat musical i sonora entre tots els musics i el seu director que va provocar una gran comunicació cap el públic assistent.