LPC3

El Festival de Guitarra de Barcelona celebrava la seva cloenda amb la presentació del nou disc dels Mazoni (Fins que la mort ens separi, 2011) al luxós escenari del Palau de la Música. Entre la qualitat d'aquest nou treball, la consistència del ja consolidat repertori que duen a la motxilla i la gran afluència de públic que omplia el Palau només es podia esperar un gran espectacle. I així va ser.

En Jaume Pla i els seus van aconseguir fer alguna cosa més que presentar un disc nou. Van mostrar la coherència que fila les noves composicions i els seus treballs passats a través d'una molt bona ordenació de temes, que anava fent salts entre les peces més representatives dels seus anteriors discos i la nova obra. Entre la contundència rockera de l'Eufòria 5 - Esperança 0 (2009) i el delicat intimisme del Fins que la mort ens separi (2011), per posar els dos exemples més diferenciats, hi ha punts de contacte evidents, com es va fer palès al directe.

Van començar amb dues peces noves (Per primer cop i La galàxia interior), a les que seguiren dues més del treball del 2007, Si els dits fossin xilòfons (Se'm moren les plantes i Memòria) per anar a parar als principis de la banda, quan encara cantaven en anglès, per a interpretar Golden Cage. Ulises i el full en blanc els va fer tornar a l'actualitat, just abans que el primer convidat de la nit, en Carles Sanjosé (Sanjosex), elevés la intensitat musical amb una meravellosa segona veu a la ja de per sí intensa Ulls de gat mesquer, de l'Esgarrapada del 2006. La pressió a la sala, cada cop més gran, no feia més que augmentar amb cada nova interpretació dels empordanesos. Caputxeta i una molt corejada No tinc temps van deixar l'estat d'ànim dels presents força caldejat, però ja diuen que després de la tempesta ve la calma, i la calma va arribar. En Jaume Pla es va quedar sol a l'escenari davant el piano per a deixar anar dues preciositats en forma de cançó: Perduts en la boira i El dubte, que tot i ser enregistrades en treballs que es porten cinc anys van mostrar pertànyer a la mateixa línia compositiva. Una espècie de núvol calmat i serè omplia la sala.

Però poc a poc l'ambient es va tornar a caldejar. Van anar sonant diferents peces molt ben compactades pel grup, en especial pel treball de les dues bateries, una de més clàssica conduïda per l'Aleix Bou i l'altre que jugava amb matisos de la mà del bateria dels Gruixut's, l'actiu Toni Molina. Cal destacar també el treball, tant musical com escènic, del guitarra Jordi Rodé, que a estones semblava la reencarnació del mític guitarrista dels Who, en Pete Townshend. Tots ells, sumats al baix d'en Miquel Sospedra, van contribuir de ple a la rotunditat amb la que van sonar els temes composats pel Jaume Pla.

Encara quedaven sorpreses. En David Carabén (Mishima) va pujar a l'escenari per a representar el paper de fals suïcida de L'home nº12, en un duet amb en Jaume Pla en el que va interpretar-se a sí mateix vist des de l'òptica dels Mazoni. Curiós. Van anar succeint-se temes interessantíssims (El riu, Totsants, entre d'altres) fins que va arribar el vertader clímax de la nit. Des del principi del concert es podia veure amb claredat com en Miquel Sospedra lluïa al seu baix un gran adhesiu amb el motiu Indigna't. Cal dir que els finals del maig passat van ser dies d'efervescència reivindicativa i que el moviment dels anomenats indignats estava prenent una força inaudita a l'entorn de la Plaça Catalunya. Els Mazoni, com a bon grup de substrat rockero, van saber estar alineats amb l'estat d'ànim col·lectiu tot traduint-lo musicalment. Van fer sonar seguides l'estrepitosa Mala llet i la catastròfica Apocalipsy Now, amb la que van aconseguir que tothom s'aixequés de les seves butaques i ja no tornés a seure fins al final de l'espectacle. Retornaren amb Eufòria, fortament corejada, amb la sensació general de festa de les grosses, i acabaren amb el ritual ja tradicional dels seus directes. Van fer pujar a la guanyadora d'un concurs previ a l'escenari per a interpretar al piano els breus acords del Ei, que surt el sol en un clima ja completament entregat. Després dels bisos de rigor, entre els que va sonar la popular versió del Maggie's Farm d'en Bob Dylan, La granja de la Paula, va arribar el moment dels bisos de veritat. El públic seguia demanant més Mazoni amb el repertori prèviament preparat ja esgotat, i la banda va decidir-se per preguntar a la gent quina peça volien que interpretessin per a cloure definitivament la vetllada. Va sortir guanyadora Cercles, del treball del 2009, i amb Cercles van acabar, amb les línies de baix un pèl disperses però amb la seguretat d'haver quallat un gran directe.

L'audiència va anar desfilant després d'haver assistit a un concert que, més enllà de servir de plataforma des d'on presentar un nou disc, va consolidar (si és que encara calia) el més que complert repertori dels Mazoni, establint complicitats entre peces de treballs força diferents entre sí tot dibuixant una clara línia compositiva que integra les diferents interpretacions en un mateix corpus musical, el d'una de les millors bandes del país. A més, per cortesia dels Mazoni i de la discogràfica, la Bankrobber, tots els presents van dur-se cap a casa un regal en forma de CD de tres cançons (entre les que hi ha una versió del In my life dels Beatles) que finalment no van entrar a formar part del Fins que la mort ens separi. Tot un detall.