LPC3

Show Boat, de Jerome Kern amb llibret d'Oscar Hammerstein II i orquestració de Robert Russell Bennett. Direcció d'Albert Horne, posada en escena de Janice Honeyman i coreografia a càrrec de Timothy le Roux. Orquestra Pasdeloup.

Producció de l'Òpera de Cape Town.

Des que Jean-Luc Choplin s'ha fet càrrec de la direcció del Théâtre du Châtelet de París, la comèdia musical nord-americana ha esdevingut un dels gèneres principals en la seva programació. Si l'hivern passat vam poder veure-hi The Sound of Music, la temporada 2010-2011 s'ha estrenat el passat 2 d'octubre amb l'emblemàtic musical nord-americà Show Boat de Jerome Kern i Oscar Hammerstein II. Es pretén també així retre homenatge a Maurice Lehmann, director del Théâtre du Châtelet del 1928 al 1966, que va oferir als parisins la creació francesa de Show Boat el 1929 (dos anys després de la seva estrena a New York) sota el títol de Mississipi.

La història està basada en la novel·la d'Edna Ferber i s'esdevé a bord d'un riverboat anomenat Cotton Blossom, que recorre el riu Mississipi. En ell les trames amoroses s'entrelliguen amb els conflictes racials, alhora que se'ns obre una porta al món de l'espectacle de finals de segle xix i principis de segle xx. Show Boat està considerada com una de les obres més rellevants del teatre musical nord-americà, un punt d'inflexió respecte les operetes, comèdies musicals o follies de finals del segle xix i principis del xx. Una obra en què es barregen punts còmics i satírics, amb moments més dramàtics i alguna mirada crítica. Música, cançons, números de ball i trama dramàtica queden perfectament empastats en un continu fluïd i dinàmic.

L'Òpera de Cape Town ha triat una posada en escena clàssica i realista, reproduïnt els vestits i els decorats de l'època. La interpretació musical és molt acurada i brilla per l'expressivitat de les veus: especialment la d'Otto Maidi, en el paper de Joe, i la de Blake Fischer, com Gaylord Ravenal. Devem a Malcolm Terrey, en el rol de Captain Andy, els moments més còmics de la representació, que han estat acompanyats, en la general de divendres passat, de grans rialles sonores per part del públic parisí.

La música es desenvolupa a ritme de marxes, swing, valsos i ballades. D'ell en surt el conegut Can't Help Lovin' Dat Man, i el clàssic, i tantes vegades reinterpretat, Ol' Man River. La cançó és una crítica a la duresa de les condicions de vida dels afroamericans i serveix de leitmotiv musical en tota l'obra. El seu dramatisme, però, queda una mica deslligat de les trames amoroses dels protagonistes blancs, i els personatges afroamericans que apareixen semblen formar part del decorat. El tema racial apareix també mencionat al principi de l'obra, quan una de les parelles composada per un blanc i una mulata han d'abandonar el vaixell en què actuen com a cantants principals perquè la seva unió és il·legal. Però aquests marxen ràpid, i l'episodi sembla una excusa perquè puguin entrar en escena Gaylord i Nola, substituint-los com a cantants principals del Cottom Blossom i esdevenint protagonistes de tota la història. Tot i així, no se li pot treure importància històrica al fet que Show Boat va ser el primer musical que va comptar amb l'aparició de blancs i negres compartint escenari.

Per altra banda, les trames amoroses -principal eix del musical- són immadures i superficials. Els personatges femenins es mostren infantils, estimant els seus marits cegament. S'emmirallen de l'enamorament ensucrat d'aquests, de la idea d'un gran amor etern. Quan Nola, el personatge principal, s'inquieta perquè el seu marit guanya diners en el joc, aquest la dissuadeix parlant-li de la seva responsabilitat de ser una bona muller i esperar-lo tranquil·lament a casa. Quan ell apareix vint anys després d'haver-la abandonada completament arruïnada, ella el rep amb els braços oberts, reprenent el tema amb què s'havien declarat el seu amor de joves, You Are Love. Els personatges masculins són simples i plans també, i es dediquen a buscar la sort en els negocis, mentre vigilen gelosament les seves dones.

Em costa creure que l'entertainement hagi de comportar la simplificació i superficialitat dels personatges i els seus sentiments fins a aquest punt. Que hagi de convertir l'espectador en un nen petit que necessita reconèixer clarament personatges bons i dolents, sense que aquests tinguin cap tipus de profunditat psicològica. Els punts àlgids del musical, i els més aplaudits pel públic francès a Châtelet, es troben en la força del tema Ol' Man River que canta el drama existencial de la vida dels afroamericans, cosa que al costat de les grans balades infantils dels personatges blancs, frega el mal gust.