LPC3

DRAMMA ISTORICO EN QUATRE ACTES
Llibret de Luigi Illica
Música d’Umberto Giordano

Direcció musical: Pinchas Steinberg
Direcció d’escena i escenografia: Philippe Arlaud
Vestuari: Andrea Uhmann
Il·luminació: Philippe Arlaud
Coreografia: Keith Morino
Projeccions: Jean Marc Van den Broek
Efectes de so: Kunio Watanabe
Assistent de la dir.esc. : Anna Llopart
Sabateria: Calzature Pompei (Roma)
Perruqueria: Mario Audelio (Torí)
Producció: The New National Theatre Foundation Tokio

Andrea Chénier: Carlo Ventre
Carlo Gérard: Silvio Zanon
Maddalena de Coigny: Anna Shafajinskaia
Bersi: Marina Rodríguez-Cusi
Comtessa de Coigny: Mercè Obiol
Madelon: Viorica Cortez
Roucher: Miguel Ángel Zapater
Pietro Fléville/Fouquier tinville: Enric Serra
Mathieu: Philip Cutlip
L’Increible: Francisco Vas
El mossèn: Josep Ruiz
Schmidt/Majordom: Vicenç Esteve Corbacho
Dumas: Manel Esteve Madrid

Orquesta Simfónica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Direcció del cor: José Luís Basso


És Andrea Chénier una espurnejant partitura on la contundent orquestració de Giordano l’ha catapultat al repertori clàssic operístic amb justícia. Música vibrant, emotiva i amb una riquesa de colors i timbres que poden brillar en mans d’un bon director musical, va tenir llums i tenebres en la batuta de Pinchas Steinberg.

El director és un conegut especialista del repertori germànic (Wagner i Strauss) i és un music que té en les seves lectures una marcada finor per extreure de la densitat musical una paleta de colors amb la que sap treballar i extreure el màxim rendiment. Començà molt atent als contrastos, matisos i dinàmiques de la música, aconseguint que cada nota tingués una vida pròpia i recreant amb destresa els plecs ornamentals amb que Giordano esculpí l’inspirada partitura. Tot i això, Steinberg es diluí amb l’aparició dels solistes, navegant amb pèrdua d’identitat sonora en la primera ària del tenor i el primer duo amb Maddalena, una resta de lirisme evident que anul·la-la l’embranzida inicial multicolor en una grador grisosa que restà emoció dramàtica. En altres paraules, la finor de la seva batuta es perdé en la italianità emocional de les notes de Giordano i solament en un últim acte rodó, on tots els cantants esclataren amb la contundència de la música, Steinberg aconseguí reconduir amb brillantor (amb un segon duo i final d’òpera emocionant) i acabar amb part del foc italià devastador de la partitura a les seves mans.

El so de l’orquestra sempre va ser transparent i molt ben estratificat, amb un cor a lloc i uns solistes amb altibaixos.

Carlo Ventre es un tenor amb tocs de spinto que posseeix un timbre agradable, però una veu de cos petit i relativa projecció. El seu secret son una aguts impressionants, on la veu s’il·lumina de manera contundent, el problema és que al no ser una veu de registre homogeni, perdi molta brillantor en les seves prestacions generals. La línea de cant és bona i el fraseig acceptable, un físic imponent l’ajuden a fer-se veure en escena i fou un actor correcte però amb falta de personalitat.

Anna Shafajinskaia té una veu de més entitat, al menys més igual en tot el registre, amb uns greus de pit a la russa i un agut ferm i de color fosc. No és una gran estilista del cant, i en aquest aspecte es troba a faltar la classe italiana del fraseig i la intenció, a més, defecte d’il·lustres col·legues com la Guleghina, confonen sobre actuació i manierisme exagerat amb sentiment dramàtic, marcant amb gestualitat de gust gruixut les línees actorals del seu personatge. Artista intel·ligent en prestacions, va posar tota la seva energia en l’ària estrella de l’òpera La mamma Morta, peça que cantà amb contundencia i seguretat en els aguts i que demandà l’aplaudiment del públic en una actuació a la Callas però en la versió rusa del terme… Amb el duo final aconseguí l’èxit i l’acceptació massiva del públic.

Silvio Zanon va ser el més rodó en termes de complexitat canora i actuació. La veu es d’un color baritonal càlid i el fraseig, registre i potencia més que acceptables. Li mancà un major dramatisme i lirisme en la seva meravellosa ària Nemico della patria?, on el director musical Steinberg tampoc l’ajudà en fer evident la ironia i riquesa melòdica de la peça.

La resta de partichinos, que en aquesta òpera n’hi ha de debò, varen completar amb eficiència el treball d’equip, destacant la maduresa i professionalitat de la Madelon de Viorica Cortez, la netedat interpretativa de la Bersi de Marina Rodríguez-Cusí o la noblesa de la veu de Michael Cutlip com a Mathieu. Francisco Vas aquesta vegada passà més desapercebut com a L’Increïble, tot i el vestuari caricaturitzador d’Andrea Uhmann.

La feina del francès Philippe Arlaud es bastant decebedora. Un francès dirigint una òpera que succeeix en la revolució francesa, té a priori, un al·licient estètic interessant, que finalment no es donà. Arlaud juga amb una escenografia de plans tridimensionals i línees en diagonal, esquerpes i geomètriques. L’escenari es mou de manera circular, mostrant les diverses escenes i abusant d’un blanc monocrom, que solament es tinta amb el blau o vermell de la bandera francesa. Els moviments son fluïts i ben treballats però els finals d’acte i escena s’espatllen amb el tancament d’un teló en diagonal i el so d’una guillotina (gravat) que cau i que trenca tota empatia dramatúrgica amb l’escena. Uns figurins de còmic, uns efectes de Walt Disney (l’horterada dels focs d’artifici al final del segon acte!) s’emporten per davant tota la intenció estètica dels quadres en foto fixa, que tenen en la llum i la composició un evident gust i hedonisme visual. Una feina malograda més en l’apartat escenogràfic que en la feina de direcció d’actors.