LPC3

L'Orquestra Camera Musicae (OCM) va celebrar el seu cinquè aniversari al Palau de la Música Catalana, suposat centre neuràlgic sonor del país on totes les efemèrides es fan i es desfan. La formació més important del Camp de Tarragona -fundada l'any 2006, quan estava inicialment centrada en l'òpera de cambra- té motius per treure pit: ha pencat de valent, recorrent el territori i apostant sense reserves per la nova creació. No obstant això, és simptomàtic que una orquestra del país celebri cinc anys d'existència, una quantitat ben minsa (aviat ens dedicarem a celebrar primers o segons aniversaris), que demostra com n'és de difícil de fer plans a llarg termini quan parlem de formacions musicals de gran format a casa nostra. Consideracions a banda, per festejar-ho com déu mana, els músics de l'OCM van comptar amb el seu artista resident, el pianista i compositor Albert Guinovart.

La primera part ens va portar l'estrena absoluta del Concert per a piano i orquestra sobre temes de Mar i Cel. La peça, en tres moviments, s'allunya del format habitual dialògic entre orquestra i solista per crear una estructura semblant a la del poema simfònic, on el piano acaba resultant una part més de la massa sonora. En Guinovart és un arranjador magnífic, com ha demostrat mil i una vegades, i amb la seva música -com és lògic- encara ho fila tot més bé. Pels que, des de l'any 1988, ens hem anat retrobant amb les melodies d'aquesta fantàstica obra (de la qual jo sempre he tingut certa predilecció per la Cançó d'Osman, que cantava fantàsticament l'Òscar Mas: recoi, quants anys fot d'això...) va ser tot un plaer anar resseguint antics records per aquesta partitura amable i ben orquestrada. Guinovart va agrair els aplaudiments amb un clàssic dels bisos, la tercera Consolació de Liszt. Per cert, i dit sigui de passada, tot i les retallades que afecten el món de la cultura, pagaria la pena que algú dediqués un cert temps a afinar els pianos del Palau...

La segona part ens va portar tot un repte musical per l'OCM, amb una de les simfonies més populars del repertori: la Cinquena de Piotr Ilich Tchaikovsky. Val a dir que, des de la nostra anterior cita amb l'orquestra (en un concert a l'Auditori el desembre passat, ressenyat en aquesta mateixa pàgina virtual) les seves prestacions han anat a millor. La presentació dels seus músics és molt més seriosa, i el treball del seu titular Tomàs Grau es fa notar. La secció més fluixa de la corda, els violoncels, ha millorat dramàticament i la formació comença a ordir un so amb personalitat. L'entrada de l'Andante inicial va preludiar una interpretació esperançadora. Tomàs Grau va gestionar bé els silencis de la partitura, i la fusta va mostrar un bon rendiment, ben comandada al fagot per la Pepa Fusté i al clarinet per la Míriam Farré.

No obstant això, el conegudíssim Andante Cantabile, con alcuna licenza va començar llastrat per un solo de trompa dissortadament fallit. Ens van estranyar de seguida els nombrosos errors del solista, i posteriorment els músics de l'OCM ens van informar que les pífies van ser degudes a un problema mecànic de l'instrument: al músic se li va quedar enganxat un pistó i la trompa no li responia, amb la qual cosa va haver de fer tota la seva preciosa part amb els dos altres pistons lliures. El narrador de sons dóna ple suport al solista, perquè -després d'aquestes petites desgràcies, i parlant clar- se't queda una cara de tanoca o àdhuc de gilipolles (les veritats doloroses i els insults sempre s'han de dir en espanyol) que no te la treus en dies. Fugirem de paternalismes, però, com tot a la vida, la fatalitat es cura amb el temps i una barra de bar en bona companyia. Al pròxim solo, pararem especialment el timpà.

Catàstrofes a banda, l'Adagio i el seu posterior Valse van sonar prou bé, però van quedat llastrats per una direcció excessivament rígida. Defensem l'ofici de Tomàs Grau (que va dirigir la peça de memòria), però el seu gest continua essent exasperadament estatuari. És en simfonies com aquesta, on l'important no és quadrar l'orquestra sinó dotar-la de llibertat en el fraseig, on la seva disposició física mostrava més mancances. De fet, la rigidesa del gest no sempre va garantir que els solistes entressin a tempo, com en l'esmentat tercer moviment, on el clima dansable no va supurar de la formació. El Finale, no obstant, va tenir la pompa desitjada, i l'orquestra va resistir suficientment la peça, comandada pel sempre impetuós concertino Giovanni Giri, de gest abraonat (sovint, fins i tot s'avançava als seus companys de secció en les entrades!). Creiem que la simfonia encara li va gran a l'orquestra (per què no provar amb peces més fàcils d'autors de casa?), però que -en qualsevol cas- la formació va en progressió ascendent.

L'èxit d'un públic entregat que mig omplia el Palau -i que ja portava els aplaudiment de casa, per dir-ho amb finesa- va provocar dues propines en forma de Tango amb Guinovart novament al piano: primer, l'arxiconegut Jelousy de Jacob Gade i -en segon lloc- un tango reciclat de Desconcerto Grosso, ideat pel propi compositor i l'actriu Isabel Soriano, que molts recordarem per ser la inoblidable Idriss del primer Mar i Cel. Felicitem als músics per la progressió i ens veiem al proper aniversari. Esperem que sigui el desè o el vint-i-cinquè, i així assegurem continuïtat a la cosa. Ja m'enteneu, col·legues...