LPC3

Ja fa uns quants anys que els mallorquins Antònia Font passegen el seu pop atemporal, concretament des del seu debut homònim (“Antònia Font”, Slurp!) l’any 99. Han passat de ser un grup reconegut a Mallorca a consolidar-se arreu de Catalunya i a ser aclamats per la crítica estatal com una de les millors bandes de l’escena actual. El fenomen Antònia Font, lluny d’estancar-se, sembla no tenir aturador, i els seus darrers dos discos, “Taxi”, (Discmedi, 2004) i “Bastiscafo Katiuscas”(Discmedi, 2006) han estat considerats obres mestres. El secret: unes melodies que viatgen del pop a la rumba, del rap a l’electrònica casolana; i unes lletres que ens transporten en l’espai i el temps sense allunyar-se de la quotidianitat que ens envolta. Segurament la clau de l’èxit és Joan Miquel Oliver, lletrista, compositor i guitarrista de la banda; però no està sol. La veu de Pau Debon, sense artificis, franca i senzilla sembla feta a la mida del que vol transmetre el grup: naturalitat. Darrere d’aquesta parella trobem Jaume Manresa als teclats, el bateria Pere Manel Debon i el baixista Joan Roca, tots cinc junts des dels inicis del grup. I segurament és per això que Antònia Font s’ha convertit en una banda que no només fa bons discos sinó que aconsegueix créixer en directe.

La banda es troba en plena gira, i nosaltres els vam anar a veure a la sala Clap de Mataró. La primera sorpresa va ser adonar-se de la diversitat del públic que els va a veure: des de famílies senceres, passant per parelles de joves i grans fins a grups d’adolescents o fanàtics crescudets que no només es deixen endur per les cançons enganxoses –impossible no moure’s amb hits com “Wa Yeah!”– sinó que coneixen de memòria els enginyosos jocs de paraules que conformen el cosmos dels mallorquins –és espectacular sentir el públic cantar, emocionat, metàfores com “Bambú, ets tu, canya de sucre, mouse de iogurt”; o veure com la gent recita les imatges de l’“Astronauta rimador”, tema que, per cert, en directe es converteix en una descàrrega energètica tant per a la banda com per al públic–. El concert va ser un autèntic festival d’emocions: des de moments nostàlgics (“Darrera una revista”, “Dins aquest iglú” o “Robot” s’acosten a la perfecció pop) als èpics (“Batiscafo Katiuscas” acosta la bellesa de la natura, esclata, i acarona; i a “Alpinistes-Samurais” va ser el públic el que va desplegar les ales per tocar el cel!) passant pels moments festius (amb “Alegria”, “Pachanga” o el reggae “Vos estim a tots igual” celebren la felicitat de viure i estimar; o el vals amb la participació del públic a “Vitamina sol”)... Tot plegat en dues hores on vam arribar a sentir quasi 30 cançons; van repassar pràcticament tot l’últim disc (“Batiscafo Katiuscas”) més de mitja dotzena de “Taxi” i “Alegria” i els millors moments dels dos primers treballs (“Antònia Font” i “Alegria”).

El cantant, Pau Debon, és qui dóna la cara, qui ha de connectar amb el públic, però els fans busquen Joan Miquel Oliver –en directe vol mantenir-se en segon pla– perquè prengui protagonisme i s’embali amb la guitarra... i sembla que ho aconsegueixen: va tenir moments estel·lars amb Joan Roca (el baixista que, per cert, va acabar preguntant què havia fet el Barça) i amb Jaume Manresa, d'aire vuitantero, als teclats, que a “Taxi” era el Dr. Polaski. Tots ells, amb el bon bateria Pere Manel Debon, aconsegueixen emocionar, fer ballar o simplement fer riure al públic més heterogeni que podem trobar a les sales de concerts. Potser ja no fan els concerts de festa major dels inicis –segurament perquè el repertori que duen a les espatlles els permet apropar-se a altres registres– però és innegable que el seu directe enganxa (i si no, que li preguntin a un fan que a la primera fila explicava que els havia vist 20 vegades..!) Diuen que el següent pas serà un recull dels seus èxits, però ells ho volen fer diferent: els tornaran a enregistrar amb orquestra inclosa. Mentrestant, celebrem els seus concerts i gaudim de les seves cançons, potser no tan metafòriques com sembla, potser només simples jocs de paraules, però sens dubte genials. A més, sense proposar-s’ho, Antònia Font ha aportat aire fresc a una llengua literària darrerament carrinclona i plena de tòpics. Tot un miracle en els temps que corren...