LPC3

El narrador de sons celebra el bon inici del Festival de Torroella, protagonitzat per la seva formació resident: l'Acadèmia 1750. El tret de sortida va estar centrat en una autèntica apologia sonora del barroc, amb un programa que els esperits ascètics podrien criticar per les seves concessions als greatest hits d'aquest període (l'Ària de la Suite número 3 per a cordes i baix continu, BWV 1068 de J. S. Bach o l'arxiescoltat Cànon i giga en re major de Johann Pachelbel). La inserció d'aquestes peces en un concert genera la sempiterna aporia d'idees i la conseqüent discussió de cafè: per uns, significa una concessió inacceptable de la suposada música culta als desitjos d'un públic mercantilitzat, convertit en una massa indolent que només vol reviure en directe allò que ja ha gaudit en disc, mentre que els altres addueixen que -posats a sentir aquestes peces- millor gaudir-les interpretades per formacions competents i en viu. Com a bon mediterrani, d'esperit canviant com la climatologia d'aquest juliol, el narrador de sons oscil·la entre el purisme i la contaminació com qui camina entre dos móns que, presos a la lletra, no tenen gaire sentit pensats al límit, sense concessions.

Val a dir, ambivalències a banda, que el director Stefano Demicheli va optar per una tercera via adequada per presentar-nos la seva proposta sonora. El programa s'aprofitava de certes concessions comercials a la galeria, és innegable, però ordides mitjançant un discurs històric ben ferm, pensat en eixos d'influències contrastables com la de l'esmentat Pachelbel amb Johann Sebastian Bach pel que fa a l'obra d'orgue i clavecí (té la seva conya que el primer hagi passat a la història per una obra de corda, quan fou tot un precursor a la tecla) i, al seu torn, el contagi estilístic del concerto ordit per Vivaldi en el Bach del període de Weimar. Hom pot, en definitiva, fer alguna concessió al públic, bo i traient-ne rèdits artístics importants: al final, la música sona bé o no i això és l'important. L'Acadèmia 1750 és una formació sòlida, i així ho demostrà. Molt em temo que Demicheli és un músic tremendament bersteinià, que no distingeix entre gaudi i precisió. Ho certifica una orquestra ben empastada i igualment extravertida, on el mestre comanda els músics sense escanyar-los, ajudat per l'excelsa concertino Elisa Citterio, que ocupa el mateix rang a l'orquestra de la Scala. Felicitem a la gerència del festival per aquest savi fitxatge, que millora l'anterior opció.

El concert es va obrir, feliçment, amb una peça d'un autor desconegut per a molts, el sicilià d'origen espanyol Emanuele Rincón d'Astorga (1680-1757), del que vàrem poder gaudir la brevíssima Obertura del drama pastoral Dafni, una òpera estrenada a Itàlia el 1709 i representada amb èxit al Teatre de la Santa Creu el juny d'aquell mateix any, quan el cap i casal xalava amb les òperes còmiques d'Antonio Caldara i podíem gaudir de l'existència de dos teatres d'òpera (el Barroc era temps de crisi, però, tot i les retallades, els nostres avantpassats tenien potser millor oferta lírica que nosaltres, que també té la seva conya...). L'obertura és interessantíssima, d'una vivor que s'encomana ràpidament: l'orquestra, que la va brodar, seria una bona defensora del preciós Stabat Mater del mateix autor, de les seves nombroses cantates o fins i tot del seu interessant melodrama La moglie nemica. Si els teatres d'òpera, ai las, no programen òpera del primer classicisme, els festivals podrien omplir el buit d'un gènere essencial per a la història de la música.

Després d'una bona interpretació de l'esmentat Canon de Pachelbel, ben lluït per les figuracions de la concertino (tot i que, pel nostre gust, un pèl apressat en el tempo) teníem un dels plats forts del programa: la preciosa cantata Nissi Dominus de Vivaldi, que últimament hem sentit interpretada majorment per contratenors, però que fou construïda per una veu de contralto. La partitura va ser molt ben defensada per la mezzo gironina Gemma Coma-Alabert. La cantant té un gust musical exquisit, que va imprimir al Cum dederis amb un pathos corprenedor. Hi ha poques fissures en aquesta veu: cal parar una mica d'esment als sons amb la vocal o, que sovint acaben esdevenint uo i pervertint el text... i poca cosa més. Aquest narrador de sons, amb total humilitat, no acaba de veure clar que el registre de mezzo sigui el més adequat a aquesta veu, però això només ho dirà el temps. Igualment, l'ofici en les àries de Händel, que Coma-Alabert va brodar (amb instants excelsos com un agut immaculat en la primera nota de la reexposició de l'arxiconeguda Lascia ch'io pianga) fa preludiar una intèrpret amb immenses possibilitats: frisaríem per escoltar el seu Cherubino.

El segon protagonista de la nit va ser l'oboista ampostí Pepo Domènech, que -tot i un inici amb algun dubte en l'ornamentació- es va cruspir el Concert per a oboè, cordes i baix continu en la menor, RV 463 de Vivaldi amb total comoditat, fent gala d'un so absolutament immaculat (tenint en compte la categoria d'aquest enorme músic, hauríem agraït potser alguna propina sonora). Finalment Demicheli no es va limitar a complir de sobres com a director i organista, sinó que va liderar la part solista al Concert en fa menor per a clavicèmbal, cordes, i baix continu, BWV 1056 de Johann Sebastian Bach. Tot i emprar la tapa de l'instrument per projectar el so, llastimosament, l'orquestra va cruspir-se el solista durant tot el concert, i només vàrem poder escoltar-ne el timbre (des de les primeres files de Sant Genís, i imaginem que a les últimes la cosa devia anar a pitjor) al preciós Largo central.

La bona recepció del públic va propiciar la repetició del Canon i Giga i de la segona part del Laschia ch'io pianga. Ara els bisos es repeteixen escurçats: deu ser cosa de les retallades...