LPC3

La nit del 2 de desembre al Liceu fou una nit apoteòsica. Això no implica cap judici crític. És sabut que les nits apoteòsiques es forgen molt abans que s'apaguin els llums de la sala. I aquest era el cas. La predisposició d'una part del públic era absoluta. D'altra banda, Philippe Jaroussky tenia un avantatge afegit: si hagués estat un tenor, sempre hi hagués hagut aquell sector de públic perfectament preparat per a minimitzar-ne els mèrits com a prova dels seus profunds coneixements. Ja se sap que per demostrar que ets un gran entès és important que no t'agradi res fins que no hagin passat vint anys. Però afortunadament Jaroussky és un contratenor i el bagatge en la matèria del gruix del públic -fins i tot d'una part dels "entesos"- és limitat. De manera que a més dels motivats que havien creat l'èxit abans de començar, Jaroussky disposava d'un públic amb ganes de gaudir sense miraments.

Totes les peces encaixaven, per tant, i només faltava l'aportació del propi Jaroussky i de l'orquestra que l'acompanyava, la Freiburger Barockorchester. I el cert és que ni els uns ni els altres van donar un sol motiu per espatllar la festa. La Freiburger Barockorchester, que va acompanyar Jaroussky dempeus tota la sessió és una orquestra excel·lent, precisa, implicada i, sobretot, divertida. I això últim és un fet potser més excepcional que cap altre. La sensació que els instrumentistes i Jaroussky estaven fent música junts va ser constant durant tota la nit i, per tant, la Freiburger Barokorchester va fer alguna cosa més que acompanyar. Però també va acompanyar i va donar a Jaroussky totes les facilitats per donar-se un bany de masses.

Val a dir que estem parlant d'un bany de masses merescut. La característica que més crida l'atenció d'aquest gran cantant és que, a diferència d'altres contratenors, sona ben bé com una soprano. Això té els seus riscos, car es pot donar fàcilment que algú pensi que, posats a escoltar una soprano, sempre hi haurà alguna altra que li hagi agradat més. Però Philippe Jaroussky és un home i això dóna a tot plegat un valor afegit que ens aproxima al circ. No en va, una reflexió intrigant d'una senyora a la platea a la mitja part demostrava, més enllà del sentit críptic de la sentència, de què anava el tema: "a cada cual lo suyo, es como el tenis de tios i el tenis de tias, no es lo mismo".

Sigui quin sigui el sentit d'aquesta reflexió, aquest circ no només tenia la seva dona barbuda, sinó una dona barbuda que cantava molt bé. Jaroussky fraseja bé, domina la coloratura, sap donar al repertori que canta la càrrega emocional justa i, a més, té un cert carisma. Va saber interactuar amb un públic entregat que fins i tot es va permetre de suggerir-li el repertori als bisos, pressió davant la qual va respondre: què canto, doncs? Les demandes del públic corresponien a peces que l'artista, efectivament, havia enregistrat i que, òbviament, no eren ni Una furtiva lacrima, ni Nessun dorma, ni Vissi d'arte. Això diu molt en favor de la tasca que artistes com Jaroussky fan per a la promoció de l'obra, en aquest cas, de Händel, que fou objecte d'un monogràfic durant el recital amb peces d'Ariodante, Giulio Cesare in Egitto, Alcina i Radmisto entre d'altres. Era un dia per parar orella entre el públic i descobrir que l'efecte produït era l'adequat. Me'n vaig adonar en sentir: "el senyor que ha escrit tot això també te mèrit". Hándel també va tenir el seu moment de glòria enmig d'una bacanal de culte a la personalitat...de Jaroussky, naturalment.