LPC3

L'Elèctrica Dharma atura indefinidament la seva activitat artística després d'un concert del cicle "Bandautors" al Palau en el 25è aniversari de la mort d'Esteve Fortuny

Vespre de dilluns. Plou fort a Barcelona. Fa 40 anys que Pau Casals va estrenar a la seu de l'ONU de Nova York l'Himne de les Nacions Unides, va interpretar El Cant dels Ocells amb el seu violoncel i va pronunciar -enmig del seu inoblidable discurs- la frase "I'm a catalan". Una satisfacció pel món de la música i per Catalunya. Per contra, 40 anys després, i al Palau de la Música, el públic espera que comenci el suposat darrer concert de l'Elèctrica Dharma després de 37 anys de trajectòria musical. L'anunci de la seva "aturada indefinida de la seva activitat artística" va en detriment de la música i de Catalunya. Com Pau Casals, la Dharma ha estat dels pocs músics catalans que ha triomfat fora de les nostres fronteres i ha exportat la seva lluita i la nostra música tradicional pels cinc continents. No podem oblidar que El Cant dels Ocells el toquen molts violoncel·listes per tot el món, però tampoc que algunes tonades i crits de la Dharma s'interpreten espontàniament en camps de futbol, manifestacions i altres concerts arreu del món.

Sí, la Dharma ha fet cantar i vibrar a masses de persones de diferents cultures però per contra, la sala modernista no és avui plena de gom a gom. És un moment trist i de desencís. L'ambient és fred i estrany. Alguna estelada penjada i el galliner ple d'estrangers que per pocs euros maten dos pardals d'un tret: coneixen la sala i a una catalan band. Lluny queden les intervencions anteriors en aquest mateix marc, sobretot l'apoteòsic concert que l'11 de desembre de 1981 la Dharma va fer amb la Cobla Mediterrània on es fusionaren amb els sons d'aquesta formació aconseguint una simbiosi innovadora a nivell sonor i magistral pel que fa als arranjaments. Sens dubte, un emotiu homenatge a Joaquim Serra, un dels grans compositors catalans -sobretot de cobla-, que la Dharma sempre ha admirat.

 

EL CONCERT

El concert Nit Col·lectiva! és un acte més dels que commemoren els 25 anys de la mort d'Esteve Fortuny. Durant 157 minuts, i estructurat en 3 parts, la Dharma repassa més de 30 peces del seu versàtil corpus.

El popurri inicial d'un quart d'hora de durada ens transporta anys enrere, en el temps que els germans Fortuny de Sants, el baixista Carles Vidal i el pianista i acordionista Jordi Soley vivien en comunes hippies. Cançons instrumentals dels primers discs, els grans pals de pallers de la Dharma, quan encara eren Companyia Elèctrica. Són peces de la seva etapa de rock progressiu, de quan formaven part de l'Ona Laïetana: Sants Impotents!, Capitán Trueno, L'Oucomballa, Les bruixes del Maresme, Ball Llunàtic-Toc... El popurri és frenètic i progressa de manera irregular, costa esbrinar alguns dels temes quan s'enllacen. Tot és fusió de rock, jazz i funk, aquella fusió que la Dharma i altres grups van abanderar a la dècada dels 70. La banda escalfa motors. Les improvisacions de caire jazzístic ens remunten al so de Miles Davis a qui la Dharma admira des dels inicis com al guitarrista Toti Soler, llavors membre de l'excel·lent banda OM.

Després apareix a l'escenari El petit de Cal Eril i la seva guitarra i comença en solitari una encisadora versió d'El testament d'Amèlia a la que s'afegeix la banda al cap de poques estrofes. L'acompanyen amb ritmes i arranjaments cada vegada més punyents que van provocant que la cançó creixi i creixi. El saxo soprano de Joan Fortuny improvisa després de cada tornada i acaba recordant el tema en solitari i després la Dharma acaba apoteòsicament com si d'una big band es tractés. La simbiosi agrada molt. Hi ha llargs aplaudiments.

El concert avança i la Dharma va dominant cada vegada més l'escenari, el seu so i el Palau. Durant una bona estona, la banda es converteix en l'amfitriona dels músics convidats o bé en punyent protagonista que toca els seus temes més coneguts. Un regal són les peces que interpreta en cercavila abandonant l'escenari pel passadís central, com una de les melodies que avui ja és tot un clàssic del repertori graller Titu-tiru-ritu. Així donen peu i pas a un canvi de rider a l'escenari per on passaran diversos grups. Surten pel passadís en cercavila en diverses ocasions. Només cal una mica d'imaginació per recordar-los disfressats tocant pels carrers del Maresme acompanyant Els Comediants o en l'actuació del Festival Canet-Rock de 1975, un vertader punt d'inflexió per la banda.

Després de l'actuació de Mesclat que fa una original versió amb lletra d'El Comte Tallaferro, escrita expressament pel cantant Titot, Miquel Gironès, el destre dolçainer d'Obrint Pas, emociona tocant La Muixeranga d'Algemesí. Aquesta melodia, per molts considerada l'himne del País Valencià, introdueix una apoteòsica interpretació de La Presó del Rei de França, peça de la Dharma que ja ha esdevingut habitual en el repertori del grup valencià. Les llums vermelles del Palau es confonen per minuts amb les bengales del Camp Nou. Després, els primers crits d'"Independència" de la nit es fusionen amb l'entrada de la Dharma en cercavila pel passadís tocant una versió del Toc de Castells acompanyat d'un típic i emotiu recitat de Pep Fortuny, un clam a favor de la justícia social i l'econòmica.

Després vénen més temes clàssics i una sorpresa; la banda presenta 3 temes inèdits. D'ells ressaltem Peça Timbal, una preciosa melodia que podria passar perfectament com a tradicional catalana. Després pugen altres convidats a l'escenari: Rosa-Luxemburg, Inspira i Roger Mas, joves músics catalans que admiren la banda i interpreten adaptacions d'algunes de les seves peces més populars. A destacar els Raydibaum, el grup del guitarrista de la Dharma, que interpreta una emotiva versió d'una melodia dedicada a l'Esteve; Si encara fossis aquí, cançó que fa pujar la intensitat de la sala gràcies a l'expressiva veu de Valen Nieto.

En tot moment, la posada en escena de la Dharma és d'allò més dinàmica i encomana de seguida al devot públic assistent. En Joan toca el saxo de manera impecable, saltant i ballant; pura adrenalina. Enlaire les cames fins als genolls i s'estira enrere sense perdre potència ni l'afinació del saxo. Amb els cabells llargs, els pantalons arrapats i la camisa oberta, aquest multi-instrumentista és qui més recorda l'estètica hippie i beatnik dels inicis de la banda. És com un d'Els Pirats del Dharma de la novel·la de Jack Kerouac. Impecable també toca la trompeta el seu germà Lluís. El més gran, en Pep, defensa la bateria i diferents instruments de percussió tradicionals, i la germana petita, la Maria, toca vigorosament el teclat. El seu germà Esteve no hi és des de fa 25 anys, però esdevé omnipresent com ha passat en tots els concerts de la Dharma des de la seva mort. En Carles, el baixista, com si del sisè germà Fortuny es tractés, aporta de nou la seva força i dinàmica a l'escenari. És pura energia en la posada en escena. De fet, tots ells es mouen sovint, abandonen el seu lloc per provocar i invitar al públic a intervenir. Salten i toquen, canten i riuen.

El segon bloc de la nit està dedicat a les cançons tradicionals i populars catalanes. La banda comença tocant un popurri de cançons d'arrel amb acordió, guitarra clàssica, guitarra elèctrica, cajón, saxo i teclat a la part superior de l'escenari, al voltant d'una taula parada com la de la portada del disc Tramuntana, el seu tercer enregistrament amb la discogràfica EDIGSA-Zeleste que va propiciar la seva primera gira per l'estat espanyol. Són melodies que els Fortuny han begut de petits a casa i de les quals sempre n'han estat enamorats i no se n'han avergonyit. El públic els acompanya cantant totes les lletres: En Patufet, El Noi de la Mare, El Dimoni escuat, El Cargol, El meu Avi i Plou i fa Sol/El Senyor Ramon, per ells No volem ser, un dels himnes del col·lectiu independentista des de 1986. Enmig del popurri es camufla La canción del Cola-Cao.

Després el tenora Jordi Molina i el saxofonista Joan Fortuny emocionen amb un nítid duet amb aquests instruments de semblant tessitura interpretant Alèxia, tema que l'Esteve va dedicar a la seva primera filla que morí de petita. Musicalment és un moment sublim. També un moment per apreciar la sonoritat que Fortuny ha aconseguit amb els anys treballant amb el seu saxo soprano: el so de la tenora.

A continuació sona al Palau la primera cançó no instrumental del grup: La Mediterrània se'ns mort que anticipa el bloc final del concert. Aquesta darrera part comença amb La gent vol viure en pau -que creix apoteòsicament sobre el recitats d'en Pep- i segueix amb altres cançons reivindicatives com Catalonia is not Patagonia o No volem ser. En aquest tercer bloc també hi ha espai per altres músiques tradicionals del món: rondes d'acords del flamenc, ritmes gnawes i d'altres d'africans. Per acabar la festa, tot un seguit de clàssics de la Dharma com Adéu, estrella del dia, Catalluna i l'apoteosi final amb La Terra Festejada i Ronda de Nit, entre d'altres.

La cançó Inanaihé és l'escollida per la presumpta despedida. Aquesta vegada no els acompanyen a l'escenari la percussió i dansa africana dels senegalesos Cae Ma Deila com a la celebració del 20è aniversari de la banda al Palau Sant Jordi, sinó els diferents músics convidats a l'acte. Però el groove tribal que es genera va in crescendo. És el ball final i el Palau és una festa, el que sempre ha volgut la banda; que el públic vibri, balli i gaudeixi amb la seva música.

I el concert acaba. El públic acompanya les salutacions cridant "Força Dharma!" reiteradament, el crit que amb els anys ha derivat a "Força Barça!" o a "Sopa de Cabra". La seva aturada és una pèrdua pel panorama musical català i internacional, però esperem que no sigui definitiva: la Dharma té suficients raons solvents per tornar als escenaris.

 

LES RAONS PER TORNAR ALS ESCENARIS

En primer lloc, la Dharma hauria de tornar a tocar perquè tenen la capacitat de ser grans comunicadors. No només a casa nostra sinó arreu del món. Les seves melodies instrumentals, formades amb notes molt properes unes de les altres (graus conjunts), curtes i reiteratives, són fàcils d'entonar. Aquestes sovint augmenten de to a mode de progressió, provocant que la cançó vagi in crescendo buscant el seu moment de clímax. Aquest procés de trance desperta entusiasme a qualsevol persona del món. A més a més, la Dharma té melodies de crida-resposta creades amb onomatopeies fàcils de pronunciar i cantar. Contínuament inviten al públic a picar diferents ritmes amb les mans, uns ritmes gens complexes. Amb aquestes característiques musicals, la Dharma arribarà sempre a qualsevol tipus de públic. Per exemple, en el suposat darrer concert, van comunicar plenament amb el reguitzell d'estrangers del galliner que mai els havia escoltat. Tots entonaven les melodies i picaven els ritmes quan la banda els invitava a fer-ho. També s'emocionaven en els moments de clímax.

D'altra banda, la Dharma hauria de continuar tocant perquè ha estat la innovadora d'un so, la pionera en crear una formació musical única i original, excel·lent en hibridar diversos estils musicals i en utilitzar el saxo soprano com a tenora o gralla. També perquè la banda ha estat la divulgadora de les cançons tradicionals i populars catalanes d'una manera festiva, i l'únic grup català capaç de compondre grans himnes, de convertir-se en músics de carrers simultàniament, d'investigar amb diferents timbres i d'haver tastat l'èxit en diferents països del món. A més a més és un dels pocs grups que improvisa gairebé en la seva totalitat en directe, que ha ajudat a divulgar la música de cobla i a ampliar el repertori de les formacions que acompanyen els gegants, a més de corpus de cançons pel col·lectiu independentista.

Per totes aquestes raons musicals i d'altres de socials, seria injust per ells, pel públic i pel desenvolupament de la música que la banda s'aturi definitivament. Des d'aquestes línies els invitem a descansar, reflexionar, crear i créixer com a músics perquè aquest no és pas el seu Dharma. El seu camí ha de ser molt més llarg. Força Dharma per molts anys!