LPC3

Wolfram Rieger no només s'acontenta amb donar lliçons d'acompanyament pianístic a cada nou concert/lliçó que fa a la nostra Schubertiada. L'instrumentista, i caçador de veus, importa a casa nostra algunes de les millors promeses del panorama europeu, com és el cas d'Hanna-Elisabeth Müller; tot i que parlar de promesa ja sigui un anacronisme, vist els immensos resultats musicals d'aquest concert que el narrador de sons relata amb entusiasme. La jove perla de Mannheim va afrontar un recital extremadament difícil, amb una saviesa del tot adulta: sis compositors, lieds d'una dificultat extrema, en quatre idiomes diferents... Tot ordit amb una pulcritud que, si no es trenca pels vicis de la vida o per la bogeria del món musical, ens podrà fer dir en alguns anys allò de "jo vaig ser allí".

El recital es va obrir, com no podia ser d'altra manera, amb el compositor predilecte del certamen. Müller va filar tres immaculats lieder de Schubert. Recordem especialment alguns detalls extraordinaris, com ara una excelsa nota d'atac inicial al Nacht und Träume, al verset "Heilge Nacht", amb les vocals perfectament esculpides. La veu és preciosa, no té cap problema amb l'agut, i s'anirà conformant com una lírica de soca-rel, ideal per papers mozartians i straussians. Dificilíssims, després del tret schubertià, els Vier lieder op. 2 de Schönberg, obres d'un llenguatge primerenc que, no obstant, contenen dosis del cromosoma de l'autor; és molt difícil afinar la primera nota de l'Erwartung, on el cantant inicia el camí despullat, sense cap acompanyament de la tecla, per situar-se a la zona greu del registre amb autoritat. La tessitura alta fou del tot cristal·lina, amb una seguretat abrusadora al Waldsonne. Música molt complexa, salvada amb una comoditat fora mida. Realment, aquesta noia ho té ben clar.

Les cançons d'Ernest Chausson ens van regalar uns instants de fina lleugeresa. La soprano hi ha de millorar la dicció francesa (ningú no és perfecte), però el legato plana per la mélodie sense cap problema, amb aquella vitalitat falsament ingènua que ens demana el gènere. La teca va tornar amb el cicle The Poet's Echo del geni Britten: Müller va viatjar pels canvis de tessitura d'Echo amb molta facilitat (en aquestes primeres frases hem vist patir a molts cantants) i ens va regalar moments musicals exquisits que es complementaven amb una actuació no gens histriònica. Müller emparenta molt bé aquest cant amb l'òpera del mateix compositor, i ben fet que fa: quan acabi de polir un anglès encara més imperfecte que el seu francès, la cosa serà per servir-la fins i tot davant la mateixa Reina. En aquestes peces sensacionals és bo destacar de nou un acompanyament pianístic que qualsevol interessat en conviure amb cantants hauria de conèixer i escoltar de primera mà. Gran Rieger!

Els cantants han de demostrar múscul, i Müller va disparar bé l'agut als lieder de Rachmáninov, preludi d'una festa straussiana. La cantant va filar de meravella el lirisme més naïf del compositor a Die Nacht o Rote Rosen, i va treure pit als lieds bessons de les grans òperes, com ara Das Rosenband, passant pel cantó més histriònic de Schlechtes Wetter. Poc podem dir d'una intèrpret que segueix la línia de grans noms com Angela Denoke i que té la lliçó Schwarzkopf més que apresa. Només cal resar, insistim, perquè Müller tingui cura de l'instrument (és a dir: digui que no a moltes ofertes, per sucoses que siguin) i que la providència ens mantingui sana aquesta veu. Si això és així, podrem dir, certament, que "jo hi vaig  ser".