LPC3

Entre 1915 i 1916 Sergei Prokofiev va escriure Igrok (El jugador), una òpera basada en la novel·la homònima de Fiódor Dostoievski (1821-1881), escrita el 1866, l'any de gràcia en que va veure la llum Crim i càstig. El 1912 Schönberg havia escrit Pierrot Lunaire, l'any següent Stravinski estrenava La consagració de la primavera alhora que Alban Berg enllestia les Tres peces per a orquestra, op. 6. El vent bufava fort, per tant, a favor de l'avantguarda i el desig de modernitat era generalitzat. Cap de les innovacions més trencadores s'havien produït, però, en el camp de l'òpera. El segle anterior Wagner, tot revolucionant el llenguatge musical, havia establert els estàndards operístics amb els quals tots s'havien de mesurar. Amb l'estrena de Pelléas et Mélisande a l'Opéra comique de París el 1902 Claude Debussy havia marcat un camí cap a una modernitat postwagneriana que trencava amb la relació fortament mimètica entre la música i el text que era característica de l'estètica wagneriana. És en aquest sentit que El jugador, que no s'assembla en absolut al Pélleas en cap altre aspecte, rema també en la direcció de la modernitat postwagneriana. L'obra, però, no es va poder estrenar fins molt més tard, el 1929 a la Monnaie de Brussel·les, en un context completament diferent que en devia modificar fortament l'impacte.

Lamentablement el primer contacte del públic del Liceu amb aquesta obra -el 26 i el 29 de juny- no s'ha produït mitjançant una versió escenificada sinó en versió de concert. Igrok no és precisament una obra estàtica que es presti molt a aquest tipus de format. A més, la gran quantitat de personatges va fer que al quart acte, que es desenvolupa en un casino i se centra en un enorme número de conjunt en el qual els jugadors són els protagonistes, tots els solistes excepte els dos protagonistes haguessin de cantar darrera l'orquestra amb el perjudici que això implica per a la projecció del so i el contacte amb el director -especialment necessari en un número com aquest-.

L'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya tornava al Liceu després de la seva aparició el 2003 amb l'Èdip d'Enescu. Sembla que aquesta col·laboració (que inclou també actuacions a l'Auditori de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu) es mantindrà la propera temporada amb la Daphne de Richard Strauss, també en versió concert. Des del punt de vista artístic el primer que salta a la vista és que el Liceu hi surt guanyant. El nivell tècnic de l'OBC és francament superior al de l'orquestra del teatre i aquestes representacions d'El jugador han servit per a què l'OBC ho certifiqués "a camp contrari". La direcció d'Alexander Anissimov no serà el més espectacular que es pot veure, però mostra domini de la partitura, seguretat i claredat en el gest. Poden semblar virtuts prosaiques però en la pràctica són les més importants quan l'obra és de gran complexitat tècnica (com és el cas) i l'orquestra, encara que bona, no és un instrument virtuosístic.

En el paper principal (Alexei, tenor) hi va haver canvi d'última hora. Misha Didyk, que era l'artista programat, ha hagut de substituir Bent Heppner a Pikovaya Dama. Per evitar la sobrecàrrega d'actuacions ha renunciat a l'Alexei d'El jugador i ha donat pas a Mikhail Vekua, que en principi havia de conformar-se amb el jugador geperut, un personatge secundari finalment atorgat a Airam Hernández. Vistes les circumstàncies el rendiment de Vekua fou més que notable: potència vocal (afavorida pel format de concert, com en la resta del repartiment), entrega i seguretat tècnica (sense grans refinaments i alguna tibantor al registre agut, tot s'ha de dir). Juntament amb Alexei el pes de l'obra el porta Polina, soprano, que en aquest cas interpretava Olga Guryakova. Compartia amb Vekua les virtuts esmentades i un cant notablement expressiu però no sempre del tot curós pel que fa al refinament tímbric. En qualsevol cas es tracta, a diferència de Vekua, d'una artista amb trajectòria  notable en el camp de l'òpera russa que podeu veure en DVD a la producció de Guerra i pau del propi Prokofiev a l'Òpera de París l'any 2000.

Davant de cantants notablement combatius com els esmentats, el baix Vladimir Ognovenko (General) oferí unes altres qualitats: cant "sul fiato", a flor de llavis, varietat dinàmica... Val la pena sacrificar una mica de potència i de volum (sobretot quan es té una certa edat) per oferir qualitats com aquestes que són la base del que el cant hauria de ser en tots els repertoris i en totes les llengües.

En termes generals cal dir que el nivell del repartiment fou molt notable, malgrat que no es tracti de cantants molt populars en l'àrea llatina. Però el públic dels teatres d'òpera, com és sabut, també viu del culte a la personalitat. Aquest buit l'omplí Elena Obraztsova, mezzosoprano veterana de brillant trajectòria àmpliament documentada en disc. El rol de "l'Àvia", personatge de caràcter, s'adiu perfectament a les seves condicions vocals actuals i l'Obraztsova no va perdre l'oportunitat de posar-se el públic a la butxaca amb una execució plena de seguretat, expressivitat i naturalitat.

El Marquès el caracteritzà el tenor Stephan Rügamer, Loge notable a L'or del Rin de la Scala aquesta mateixa temporada. En aquest cas tenia menys camp per exhibir-se, però va resoldre la part amb eficàcia i mostrant unes virtuts actorals que el format concert no li va permetre desenvolupar. El bon nivell del repartiment també cal atribuir-lo a la Blanche d'Olga Savova i el Mr. Astley de Joan Martín-Royo i a un llarguíssim equip de personatges secundaris amb gent de la casa (Francisco Vas, Mariano Viñuales, Alberto Feria, Manel Esteve, Beatriz Jiménez, Alba Bosch, Jon Plazaola i Marc Pujol entre d'altres) i de fora (Plamen Pumpikov, Pavel Kudinov, Robert Hebenstreit, Gregory Bonfatti, Kurt Gysen, Elzbieta Ardam i altres). Aquesta llarga llista de cantants no van acaparar, naturalment, el protagonisme, però van compartir amb el cor i l'orquestra la gran tasca col·lectiva d'executar el brillant i complicat quadre del casino, al quart acte, amb el handicap esmentat de la distància del mestre i del públic.

Malgrat l'ambient de migdiada que caracteritza les sessions de les sis de la tarda, El jugador de Prokofiev bé val l'esforç del Liceu per contractar un bon repartiment i una bona orquestra i la bona resposta del públic que, malgrat tot, ens mantindrà sempre en l'enigma de saber si les ovacions expressen aprovació o formen part del ritual.

Fotografies d'Antoni Bofill