LPC3

Algú em diu a la mitja part que a vegades el problema és que no sabem què anem a escoltar. La frase està relacionada, evidentment, amb el que acabem de sentir alguns, escoltar uns altres, des de les còmodes butaques de la Sala 2 de l'Auditori. La qüestió de fons, pel que entenc, és que aquesta actuació s'ha venut com un bolo de jazz quan, en realitat, és una cosa totalment diferent. Una ona més atmosfèrica, més cool n'haguessin dit als anys 50. Jordi Rossy es presentava amb una interessant formació que incloïa el featuring de Chris Cheek, potent saxofonista nord-americà, amb el seu darrer disc, Iulianus Suite, sota el braç. Atmosfèric podria ser un bon adjectiu per a definir-lo, encara que no ens digui massa. Un disc pausat, sense grans corbes ni arestes, on l'interès segurament no l'havíem de buscar en el que ens pot oferir un concert de jazz a l'ús, sinó en altres elements, com la subtilesa de les sonoritats, els diferents timbres superposant-se suaument, o amb violència, l'interplay entre els músics; en realitat sí, l'atmosfera. Un únic punt de llum sortint de les baquetes de R.J. Miller, qui acoloreix amb un preciós joc tímbric de timbals la seva energia densa i extàtica.

Com a contrapart, la presentació en societat de l'extraordinari quintet de la contrabaixista i compositora Giulia Valle. Amb uns quants anys de rodatge, el Giulia Valle Quintet presentava una formació a l'Auditori que molt bé podria marcar l'inici d'un projecte, com a mínim, a mitjà termini (les precaucions són més per la volubilitat d'aquests temps que per la qualitat de la formació). Presentant també disc, Berenice, el quintet va desplegar tot el seu encant i potencial en poc més de 40 minuts de temes de gran obertura interpretativa per als músics, però amb estructures ben definides que aporten constants canvis de tempo, mètrica, caràcter i intensitat. La banda, capacitada per a rendir a bon nivell en un registre estilístic ampli (del funk al latin, bop, pop i la balada) s'enriquia i enriqueix els interessants arranjaments de Giulia Valle, potenciant-se constantment els uns als altres, mentre Valle dirigeix des del seu baix, des d'on llença frases i comentaris d'un lirisme encantador. Brutal, rítmic, càlid, impressionista i impressionant Marco Mezquida als teclats acústic i Fender Rhodes.