LPC3

Direcció: Alejandro González Iñárritu.
País: USA.
Any: 2006.
Duració: 143 min.
Gènere: Drama.
Interpretació: Brad Pitt (Richard), Cate Blanchett (Susan), Gael García Bernal (Santiago), Elle Fanning (Debbie), Kôji Yakusho (Yasujiro), Rinko Kikuchi (Chieko), Adriana Barraza (Amelia), Nathan Gamble (Mike), Mohamed Akhzam (Anwar), Peter Wight (Tom), Harriet Walter (Lilly), Trevor Martin (Douglas), Mónica del Carmen (Lucía).
Guió: Guillermo Arriaga; basado en un argumento de Guillermo Arriaga y Alejandro González Iñárritu.
Producció: Alejandro González Iñárritu, Jon Kilik y Steve Golin.
Música: Gustavo Santaolalla.
Fotografia: Rodrigo Prieto.
Muntatge: Stephen Mirrione y Douglas Crise.
Disseny de producció: Brigitte Broch.
Vestuari: Michael Wilkinso


L’aire comença a desprendre un cert aroma a Oscar. Els premis de cinema amb més glamour per metre quadrat escalfen motors i “Babel” - amb la vènia de “Dreamgirls”, “Infiltrados” o “The queen” - ja comença a agafar posicions. Per anar fent boca, l’última proposta del mexicà Alejandro González Iñárritu ja compta amb el Globus d’Or a la millor pel·lícula i amb set nominacions per als Oscar.

“Babel” és una ullada crítica i transcendent a aquest món globalitzat que ens pertoca viure i fa bona aquella afirmació de la teoria del caos que sosté que l’aleteig d’una papallona en un racó del món pot causar un huracà a l’altra banda del planeta. Aquí el detonant, la papallona, és un rifle, l’únic vincle entre les tres històries (Marroc - Japó - Mèxic) que formen aquest viatge multicultural. Després d’“Amores perros” i “21 gramos”, Alejandro González Iñárritu i el seu brillant guionista habitual, Guillermo Arriaga, ens tornen a retallar petits fragments de realitat que no són més que un viatge ontològic al més profund del ser humà. Arriaga és un mestre entrecreuant històries on els seus protagonistes viuen torturats per la culpa, la incapacitat per a estimar o la incomunicació amb l’altre. Els films del tàndem Iñárritu / Arriaga parlen, en definitiva, de dolor.

Dolor, en el cas que ens ocupa, d’un turista nord-americà al Marroc (Brad Pitt) que no vol perdre a la seva esposa (Cate Blanchett), ferida per un tret accidental. Dolor d’un pare japonès (Koji Yakusho) que veu com la seva filla sorda (Rinko Kikuchi), en ple despertar sexual, reclama l’atenció d’una societat que la discrimina. Dolor d’una soferta minyona (esplèndida Adriana Barraza), que, com a última solució, creua clandestinament la frontera mexicana amb els dos nens que cuida, per poder presenciar la boda del seu fill. “Babel” ens parla no només de les fronteres entre països, cultures o idiomes, sinó també de les fronteres invisibles que ens separen dels nostres éssers estimats. Iñárritu suggereix que el món actual és una mena de torre de Babel on regnen la incomunicació i la confusió entre les persones que l’habiten, perquè ningú fa l’esforç d’entendre a l’altre. És cert també que, malgrat la cruesa dels seus relats, el director mexicà és, en el fons, un filantrop i que, per més adverses que siguin les circumstàncies, sempre hi queda una escletxa per a l’esperança. En aquest sentit, resulta prou revelador el personatge del marroquí que ajuda desinteressadament al desesperat i desconfiat turista americà.

La principal virtut de “Babel” és més aviat conceptual. La seva força rau en la ideologia que respira el conjunt dels diferents relats, ergo vivim incomunicats. El problema és que, un cop entès i assimilat el missatge, la proposta argumental de “Babel” coixeja, s’estira com un xiclet i es troba a faltar subtrames que enriqueixin més el relat. No hi ha dubte que Iñárritu es llueix en escenes com la de la jove sorda a la discoteca (brillant i efectiva l’opció formal triada pel realitzador, silenciant l’àudio dels plans on apareix la noia), però hom té la sensació que l’argument es dilata excessivament i que es podria haver explicat tot igual de bé en un curtmetratge.

Possiblement, Iñárritu i Arriaga, ara que són un referent en el panorama cinematogràfic, s’han adormit en els llorers. “Babel”, tot i ser una magnífica mostra de cinema ben cuinat, està un pèl sobrevalorada; jo prefereixo la captivadora densitat dramàtica de “21 gramos” - possiblement reforçada, també és veritat, per la insuperable actuació de Sean Penn i Benicio del Toro.