LPC3

Després de la mort del cicle de concerts Joves Intèrprets Catalans (JIC) i del Cicle Nous Talents -espais de promoció amb seu a l'Auditori i fantàstiques plataformes pels músics del país, al quals desitgem una prompta resurrecció- la sala barcelonina ha centrat els concerts de nous talents en la mostra Echo Rising Stars, en el Cicle Joventuts Musicals i en els Concerts de l'Acadèmia. Pel que fa al primer, des d'aquesta temporada, l'Auditori ha estat admesa en aquest grup selecte d'equipaments europeus (l'European Concert Hall Organization), uns happy few on només hi caben, diu la pàgina web de l'entitat, "els auditoris més innovadors i amb alta capacitat de programació d'Europa." No discutirem ara la veracitat d'aital afirmació, però sí que cal refermar l'oportunitat d'un cicle que permet importar talent de fora i exportar el nostre, que -si no vaig errat- de moment representen arreu del continent la cantant Sílvia Pérez Cruz i la pianista Alba Ventura.

Cal recordar també que la permanència al grup ECHO es renova anualment (no és un funcionariat, en definitiva) i que -per aquest motiu, entre molts d'altres- seria interessant que l'Auditori disposés d'un director general com més aviat millor. Ja sé que som un país anormal pel que fa a temes de música i gestió administrativa del patrimoni sonor, però, com a mínim, tenim l'obligació de repetir que resulta absolutament vergonyós que un equipament com d'aital envergadura estigui més de tres mesos sense un cap visible. I perdonin les molèsties, ara que som en temps d'eleccions...

Curiositats de la vida, l'ECHO ens ha portat un artista espanyol presentat pels auditoris Elbphilharmonie d'Hamburg, el Kölner Philharmonie i el Festspielhaus Baden-Baden. De fora vingueren i artistes de casa ens presentaren... Sigui com sigui, cal celebrar la visita de l'oboista Ramón Ortega Quero, enorme músic i solista de la Berliner Staatskapelle comandada per Barenboim, aquí molt ben acompanyat per Peter Kofler al clavicèmbal (o, com deia a la pàgina web de l'Auditori, al baix continu, un instrument conegut en escreix...) i Luise Buchberger, al violoncel.

Ortega Quero va repassar algunes sonates del barroc. Començava amb la Número 9 en sol menor de Francesco Maria Veracini, on el solista va filar un Cantabile a la perfecció. Ortega fraseja de meravella, té una tècnica a prova de bales, i mesura el seu art sense sentimentalisme. És una pena que el programa del concert no passegés per més estils: seria fantàstic haver escoltat música del XVIII tardà, del XIX i -per què no, ai, pecat!- del XX/XXI en tan bones mans. Però vàrem quedar-nos al barroc, amb composicions notables, això sí, com ara la Sonata en sol major op. 2 núm. 4 de Giuseppe Sammartini o la Sonata per a violí en sol menor RC, 28 d'Antonio Vivaldi. Bona música, però d'un estil massa monolític que arribà a ser repetitiu.

Comptat i debatut, poc es pot dir d'un repertori que Ortega té tan ben apamat. Esperàvem amb candeletes, per aquest mateix motiu, les peces de la segona part, especialment la Sonata per a flauta en si menor, BWV 1030b de J. S. Bach. Malauradament, Quero i Kofler no tenien aquesta peça tan difícil tan ben travada, i els lleugers errors en la concordança del tempo la van deixar un pèl coixa, amb un Andante poc meditat. No hi va haver badades greus, ni excessives sortides de to, però el compositor és qui és... i , amb Bach, evidentment, les coses mai no són tan fàcils i cal repensar-les mil i una vegades per tal que esdevinguin una mostra de transcendència. Per això l'esperem amb frenesí i per aquest motiu el fet de tocar-lo imperfectament ens fa més fal·libles. Més humans. Fins i tot a les rising stars...