LPC3

Dualidade@br

Coreografia i concepció escènica: Gagik Ismailian
Vestuari: Geraldo Lima Júnior
Il·luminació: Wagner Freire
Música: Amália Rodrigues, Win Mertens i Delirium.


Canela Fina

Coreografia, escenografia, vestuari i il·luminació: Cayetano Soto
Música: Michael Gordon


Perpetuum

Coreografia: Ohad Naharin
Escenografia: Arik evi
Vestuari: Rakefet Levy
Il·luminació: Avi Yona Bueno
Música: Johann Strauss (fill)

Cos de ball del Balé de Sao Paulo

Orquestra de l’Acadèmia del Gran Teatre del Liceu
Director d’orquestra: Gueràssim Voronkov


La dansa a l’Amèrica llatina ha tingut una història irregular degut a que va heretar malament el ballet clàssic, amb la conseqüència que ha tingut dificultats per xuclar la nova dansa.

El ballet de Sao Paulo va trigar vint-i-vuit anys a poder exhibir el seu treball a Europa, és una companyia que amb quaranta anys d’antiguitat, no sempre a pogut portar una trajectòria de moviment en línia recta degut a la situació del seu país i a una ciutat superpoblada. Aquest fet a provocat que la seva trajectòria hagi estat d’una construcció de gairebé dia a dia.

Desprès de passar per vàries etapes, estils i coreògrafs diferents, finalment Monica Mion va assumir-ne la direcció artística a l’any 2001, i donà a l’agrupació la estabilitat, coherència i un model en sintonia amb les grans companyies neoclàssiques d’Europa, degut a que ella mateixa formava part de aquesta companyia com ballarina durant vint-i-cinc anys i coneixia perfectament les necessitats de l’agrupació.

Tot això va permetre l’entrada al repertori d’informació nova en forma d’arriscades peces de personalitats de la dansa europea com Ohad Naharin, Angelin Preljocaj, Itzik Galilli o Mauro Bigonzetti.

Feta tota aquesta introducció i desprès de poder gaudir de aquest espectacle de dansa, haig de dir que estem davant d’una agrupació molt diferent a les altres ja vistes per vàries raons: els seus ballarins posseeixen unes qualitats molt marcades, com la seva humanitat i comunicació, juntament amb una ànima molt especial al ballar, un ritme molt dinàmic i amb molta força i energia. També es nota que ells mateixos són molt creatius, això juntament amb una gran tècnica al ballar, fa que tot això els converteixi, junt amb les coreografies fetes expressament per ells, en una companyia singular i amb molta personalitat pròpia.


Dualidade@br

Aquesta és una coreografia de Gagik Ismailian amb música de Amália Rodrigues, que ens transporta a una coreografia d’una mescla impossible: els tristos fados d’Amália Rodrigues amb l’obstinada música minimalista de Win Mertens i el pop del grup britànic Delirium.

La rapidesa i les complexes seqüències de moviments dels fogosos ballarins, no donen treva a l’espectador, amb una coreografia plena de bellesa, poesia romàntica amb molta nostàlgia, juntament amb la veu de Amália Rodrigues, contrastant amb la gran energia en els moments que sona la música del grup Delirium i amb la complexa i excel·lent coreografia de les formes humanes, alternades amb duos i trios, als moments on sona la música minimalista de Win Mertens.

Tota aquesta coreografia en conjunt es fantàstica per la seva gran qualitat en moviments diferents, rics i molt originals en les formes humanes que dibuixa entre els ballarins, i amb un vestuari molt adient, amb contrastos de colors del cru al vermell intens, ajudat amb una llum molt ben dissenyada i amb un enllaç de les musiques molt ben conduït, amb un ritme molt fluït.


Canela fina

Amb la visita del ballet de Sao Paulo porten una excel·lent coreografia del jove coreògraf de Sabadell Cayetano Soto.

La seva coreografia és molt dinàmica, sensual, amb molta força expressiva. Un gran i excel·lent joc de llums i amb la original idea de la canyella en pols que és llença a l’escenari i que forma part de la coreografia tant per el color i pols que li dona a l’ambient, la olor que desprèn la canyella i en definitiva tot el que aporten els ballarins en la seva essència, entre la seva personalitat i la seva manera de ballar tant comunicativa i expressiva.

És realment una coreografia molt inspirada en ells i feta com anell al dit, ja que aquesta manera que tenen de ballar tant personal ajuda molt a la inspiració, i fa que les coreografies surtin soles només veure’ls ballar.


Perpetuum

La coreografia de Ohad Naharin és d’un llenguatge complex i delirant, erigida sobre valsos de Johann Strauss, que vol expressar un deliri que es mofa obertament dels valsos de Strauss i de la burgesia que els ballava i dels conservadors que els escolten, donant pas a una coreografia amb moments una mica absurds, que és un esclat -a voltes grotesc- de color, moviment, so, sarcasme, i amb una estètica en el vestuari i maquillatge de aire gòtic.

Aquí la musica va anar a càrrec d’una correcta Orquestra de l’Acadèmia del Liceu i amb una precisa direcció per part de Geràssim Voronkov.