LPC3

Orquestra de l'Acadèmia del Gran Teatre del Liceu

Nigel Gaynor, director

 

El maig de 1909, París bullia d'històries sobre un grup de ballarins russos que estaven commocionant la ciutat. Ida Rubistein desfilava bevent xampany i acompanyada d'una pantera lligada amb una corretja; Anna Pavlova havia entrat en la llegenda amb el seu ball delicat, i Vàtslav Nijinski, el qual s'havia qualificat ell mateix com un déu, i en certa manera ho era...., havien desembarcat al Théâtre du Châtelet de la mà de Serge Diaghilev i els seus Ballets Russes i canviaren per sempre el rumb de la dansa a Occident, encimbellada a una forma d'art d'avantguarda.

 

 

Les Sylphides és poesia en moviment; sublims ballarines voltegen per l'escenari vestides amb llargs i majestuosos tutús blancs en un homenatge a Fokine als grans ballets romàntics. La música de Chopin marca el to per a la serena bellesa d'aquest ballet eteri i elegant. La producció actual va ser posada en escena per Alicia Markova i va ser estrenada l'any 1976.

La interpretació per part del cos de ball femení i els solistes va ser d'alt nivell i sensibilitat. Tot el que es refereix en les coreografies de les ballarines alineades era de total pulcritud i bellesa estilística juntament amb una il·luminació molt romàntica i amb uns solistes d'una tècnica molt acurada.

 

Una noia torna a casa amb una rosa després del seu primer ball. Cau adormida a la butaca del seu dormitori i Le spectre de la rose entra per la finestra oberta. En el seu somni ballen junts, però quan ella s'acomoda al seient, l'esperit desapareix. La noia es desperta, recull la rosa que ha caigut a terra i recorda el seu somni... La producció va ser portada als escenaris per primera vegada pel  London Festival Ballet l'ant 1950 a l'Stoll Theatre de Londres, ocasió en la qual van ballar Anita Landa i John Gilpin.

Aquesta petita coreografia amb la música de Carl Maria von Weber té una gràcia especial en el joc entre l'esperit i la noia com si ell la volgués seduir i ella al despertar-se realment no sabés si ha sigut real o no. La coreografia posseeix un vestuari preciós i els ballarins varen estar esplèndids ressaltant la interpretació d'Anton Lukovin com l'Esperit amb un ballet molt enèrgic i una gran tècnica.

 

La mort del cigne exigeix un gran nivell tècnic la finalitat del qual no és sorprendre, sinó crear una imatge poètica -el símbol de l'eterna lluita entre la vida i la mort. Es tracta d'una simple evocació de la música, executada amb arpa i violoncel (la qual suggereix la remor de l'aigua), que trobem en la partitura de Saint-Saëns. La mort del cigne forma part del repertori de l'English National Ballet des de 1950, quan li va donar vida sobre l'escenari Alicia Markova, que destacà per la seva interpretació commovedora. Markova va aprendre la coreografia del mateix Fokine, el qual cap a les acaballes de la seva vida va revisar el solo especialment per a ella.

No em cansaré mai de dir que aquesta coreografia és memorable i més quan en aquest cas la ballarina Elena Glurdijdze va fer una interpretació molt expressiva, amb petits gestos que parlaven molt sense fer gairebé res i amb una tècnica del cos simulant les ales del cigne impecable.

 

El coreògraf David Dawson, aclamat internacionalment, presenta l'estrena mundial de Faun(e), una nova lectura de L'après-midi d'un faune de Nijinski. Amb la sensible inventiva de Dawson, Faun(e) és la seva resposta cinètica a la partitura de Debussy, mundialment famosa, que suggereix una narrativa abstracta centrada en l'essència de la dansa.

És una coreografia molt interessant no només per la interpretació de la música de Debussy a dos pianos i amb dos pianistes que formen part del decorat-escenari sinó també pel ball a dos amb gran originalitat de moviments i dibuixos corporals entre els ballarins. La interpretació d'Esteban Berlanga i Raphaël Coumes-Marquet va ser de gran compenetració entre ells i d'acoplació absoluta amb els dos pianistes.

 

Shahryar, el rei de l'Índia i de la Xina, sospita que les seves esposes li són infidels; és per això que decideix posar-les a prova i marxar a una expedició de caça. Tan bon punt el xa abandona el palau, els esclaus són alliberats i seduïts per les traïdores esposes. Zobeide, l'esposa favorita del xa, ordena la posada en llibertat de l'esclau Daurat i junts lideren el desenfrenat i apassionat ball que té lloc tot seguit. Però el xa torna inesperadament i tots els participants són assassinats. Shahryar dubta a l'hora de matar Zobeide, però ella prefereix la mort a deshonor i es lleva la vida amb una daga que aconsegueix agafar.

Schéhérazade va ser la coreografia on vam poder gaudir de tota la companyia de ballarins de l'English National Ballet i que varen demostrar que, a part de ser una companyia de gran nivell, tenen una gran força al ballar i grans dosis de comunicació vital. A més, aquesta coreografia tant enèrgica els ajuda a poder evidenciar tot això.