LPC3

La quantitat de decibels que tronaven des de les motos de gran cilindrada a les afores del Poble Espanyol presagiava una bona rebuda pels veterans músics de Texas. L'aforament gairebé estava al complert, mostrant d'aquesta manera la fidelitat d'un públic que no havia pogut veure els ZZ Top des del ja llunyà 1997. No és que els texans hagin canviat massa el seu discurs musical. De fet, defensen el mateix repertori que podrien haver tocat dècades enrere, basat en les peces de dos dels seus millors discos, el Tres Hombres (dins de l'àmbit de l'anomenat rock sureny, de 1973) i l'Eliminator (amb característiques típiques dels anys vuitanta, com l'ús de sintetitzadors i la recerca del hit, de 1883).

Van sortir a l'escenari acompanyats pel so d'udols enllaunats de llops, vestint una espècie de túniques mexicanes difícils de passar per alt, que sumades als barrets, les ulleres de sol i les llargues barbes blanques ens situaven als senyors Billy Gibbons i Dusty Hill (guitarra i baix dels ZZ Top, que es completen amb la bateria de l'imberbe Frank Beard) molt a prop de la caricatura d'ells mateixos. Aviat van acabar de confirmar aquesta hipòtesi, quan van aparèixer les ZZ Girls, dues noies joves que els hi van treure les túniques sensualment enmig de les cerveses i dels crits del públic. Com ja deia Frank Beard a mitjans dels anys vuitanta: "Vem decidir que les noies eren molt més guapes que nosaltres". Només faltaven un descapotable vermell i uns entrepans d'hamburguesa per a acabar de fixar el típic clixé americà.

Musicalment, en canvi, es van mostrar sòlids i austers. Tota la parafernàlia pop en termes d'imatge es transformava en un contingut musical proper a la seva primera època. Amb un baix, una guitarra i una bateria com a únics instruments per a repassar el seu repertori van saber imposar-se sobretot de la mà de la guitarra d'en Billy Gibbons, fugint d'estrambòtics virtuosismes i buscant solos senzills, suggerents i abruptes alhora, en constant diàleg amb el baix d'en Dusty Hill. Van obrir amb Got me under preasure, de l'Eliminator, per a seguir amb dues peces del Tres Hombres: Waitin' for the blues i Jesus left Chicago, establint un llenguatge musical clar d'arrels blues-rock sense focs artificials. Més endavant van venir els homenatges, que van consistir en versions força compactes del Future blues del Willie Brown, del Rock me baby d'en B.B.King i una revisió molt aplaudida pels presents del Hey Joe del gran Jimy Hendrix. Entre les revisions van tocar Cheap sunglasses, un dels èxits primerencs (Degüello, 1979) que ha envellit amb major sintonia amb la banda.

Encara quedaven molts clàssics per sonar, i ho van anar fent encadenant-se a la part final del concert, entre coreografies country i diferents gags visuals. Tres temes de l'Eliminator (Gimme all your loving, Sharped dressed men i Legs) van servir per a cloure, després del retorn de les ZZ Girls a l'escenari per a canviar els instruments d'en Gibbon i en Hill per una guitarra i un baix folrats de cotó. Un altre toc escènic que recalcava el regust kitsch amb mirada als anys vuitanta que va fer de contrapunt tota la nit a la manera d'interpretar els temes, aquests últims allunyats de la sonoritat "sintetitzada" dels enregistraments originals. En un espectacle tan calculat no poden faltar els bisos (també calculats, és clar); van tornar a ser clàssics de l'alçada de La Grange i Tush, amb la que van cloure.

En definitiva, els ZZ Top van tornar a portar a Barcelona el seu xou etern. Caricaturitzats volgudament per una iconografia molt peculiar i pròpia en termes d'imatge, musicalment van sonar senzills i contundents. Van repetir el mateix espectacle basat en èxits de més de dues dècades d'antiguitat que fa temps que funciona i van deixar anar més d'una referència humorística sobre ells mateixos. Agradin o no, són uns mites vius, i com a tal exerceixen, com a història viva del rock del segle passat.