LPC3

Quan esperes un concert amb candeletes poden passar dues coses arribat el moment: que disfrutis com un nen petit de l'event o que et decepcionis. Sempre se'm podria retreure que et pots quedar indiferent, però no en el cas d'alguna cosa que esperes des de fa temps. En el meu cas, la decepció va ser profunda.

La filla de Joao Gilberto, a la que mai havia vist en directe, prometia molt, i no pel simple fet de tenir per pare a un dels personatges clau en el naixement de la bossa nova, o per ser la neboda de Chico Buarque, o estar emparentada amb Carlinhos Brown (que ha participat en la producció de l'últim disc de la Gilberto, fet entre New York, Salvador de Bahia i un ressort de Jamaica), sinó pel fet d'haver treballat durant tota la vida amb músics d'aquest rang.

Els seus discos m'havien transmès una proximitat a la música brasilera clàssica que no vaig saber percebre en el concert d'ahir a la nit. Es podria pensar que residir a Manhattan ha enterbolit la seva herència musical, quan del país nord-americà només se'n podrien esperar miracles en aquest sentit, com ha passat amb molts altres artistes. Però en el cas de Bebel (deformació del seu nom real: Isabel) aquest miracle es percep clarament en els discos, que sonen absolutament impecables i transmeten la calidesa i la tendresa a la que ens tenen acostumats els grans músics del país emergent, Brasil. Potser hi tenen més a veure els diferents productors que hi han treballat, com ara Mark Ronson, que no les qualitats de Bebel, les quals poso entre cometes i intueixo que tenen massa a veure amb ser "filla de". Estarien d'acord amb mi la majoria d'amants de la música brasilera oriünds d'aquell país, on l'artista sempre ha estat vista amb una mica de recel. Bebel ha fet al·legacions moltes vegades a aquest fet, dient que no té gaire èxit a Brasil perquè viu a Estats Units. Jo crec que té més a veure amb el fet que els seus directes, si són tots com els d'ahir, són avorrits, previsibles i monòtons. Amb un aire cool que no li afavoreix gens, alguns diuen que l'últim disc "All in One", el que ens ve a presentar aquests dies, té més soul que els anteriors; però com es pot fer soul sense un baix? La base caminava sense groove, però és cert que el bateria i percussionista s'enduia la palma com a peça clau, almenys sota la meva crítica mirada des del primer instant del concert (que ens va fer esperar més d'una hora a que els escassos 200 assistents s'aglutinessin davant l'escenari); la percussió és un element essencial en aquest estil i realment, va complir el seu paper fonamental a la perfecció.

La millor interpretació, per mi, va ser la de "Bim Bom", hit del seu pare, com no podia ser d'altra manera. Les comparacions són odioses, de fet crec que no ha de ser gens senzill fer-se un lloc en el món de la música sota l'ombra de Joao Gilberto, però s'ha de reconèixer que es mou millor fent aquest tipus de temes (com també "Nossa Senhora") que no versions de Bob Marley. Deplorable el "Sun is Shining" no tant per l'adaptació a un estil entre electrònic i naïf com per una veu que no arriba a transmetre més que decadència. Per altra banda, va escollir bé en començar amb "Aganju", perquè és una peça que resumeix molt bé la mescla d'estils que la cantant domina. El rotllo intimista que estableix amb els temes més pop i més tranquils són d'agrair.

Bebel, a nivell vocal, sempre utilitza els mateixos recursos, veu greu gairebé parlada en moltes ocasions, falsets i cues agudes per corejar algun solo de saxo o acabar més dignament els temes que no pas els ha començat. Tot acompanyat de balls sensuals i parafernàlies escèniques (no parlo només de l'espècie de flor rosa fúcsia que duia al cabell) que deixen perplexos a molts assistents, no tant, així, al grapat de noies de la trentena d'edat, amb plataformes i vestidets estiuencs que l'aclamen, la coregen i li criden "guapa, guapa!" des de la primera fila. Està clar d'on provenen.

Tot plegat, em va semblar molt sobreactuat, per la seva part, no per la dels quatre músics, molt correctes i discretets tots ells. Però a Bebel li falta el glamur d'altres cantants brasileres potser no tant internacionals com ella, com ara Rosa Passos, però que li treuen un pam d'alçada com a artistes en molts sentits.