LPC3

Direcció: Jonathan Glazer.
País: Estats Units.
Any: 2004.
Duració: 100 minuts.
Gènere: Drama, misteri.
Interpretació: Nicole Kidman (Anna), Cameron Bright (Joven Sean), Danny Huston (Joseph), Lauren Bacall (Eleanor), Alison Elliot (Laura), Arliss Howard (Bob), Michael Desautels (Sean), Anne Heche (Clara), Peter Stormare (Clifford), Ted Levine (Sr. Conte).
Guió: JeanClaude Carriere, Milo Addica i Jonathan Glazer.
Producció: JeanLouis Piel, Nick Morris i Lizie Gower.
Música: Alexandre Desplat.
Fotografia: Harris Savides.
Muntatge: Sam Sneade.
Disseny de producció: Kevin Thompson.
Direcció artística: Jonathan Arkin.
Vestuari: John Dunn.


Crítica:

Bona part del glamour que hagi pogut tenir la 37a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges és gràcies a aquesta producció britànica protagonitzada per l’estrella Nicole Kidman. El film arriba precedit de polèmica, esperonada per un sector de la crítica que assenyala el film amb el seu dit inquisidor i l’acusa de vorejar la pederàstia. Estem parlant d'un parell d’escenes que, en el context de la pel·lícula, resulten totalment inofensives – per no dir còmiques. Però la doble moral dels nord-americans ja ho té això: posen el crit al cel perquè una dona i un nen comparteixen una banyera mentre la pena capital continua vigent a 38 estats, per dir alguna cosa.
Però centrem-nos en “Birth”. Nicole Kidman interpreta a una jove vídua a qui, justament quan comença a refer la seva vida, se li presenta un nen que assegura ser el seu difunt marit. L’argument desperta inquietud i el desenllaç és suficientment sòlid i coherent amb les pistes que se’ns van donant al llarg de la història. Per tant, el guió dóna joc. El treball de Kidman és molt notable i no fa més que engrandir l’abisme entre ella i la resta d’actrius de la seva generació. I la presència de Lauren Bacall, interpretant a una mare freda i sarcàstica, afegeix un punt de qualitat. I aquí acaben totes les bondats de “Birth”. Jonathan Glazer, director també de “Sexy beast”, s’encarrega d’anestesiar l’integrés que podria suscitar la trama amb una col·lecció de plans innecessàriament llargs i amb una austeritat de diàlegs totalment injustificada. És a dir, utilitzar el llenguatge visual, en detriment del verbal, per oferir el màxim d’informació d’un personatge o d’una escena és un recurs que mereix tots els meus elogis, si s’empra amb criteri – com, per exemple, les pel·lícules de M. Night Shyamalan. No és el cas. Al contrari, Glazer firma un film pretensiós, on els grans silencis i el ritme extremadament pausat de les seqüències només fan que refredar el relat i adormir a l’espectador.