LPC3

Dirección i guió: Emilio Estevez.
País: Estats Units.
Any: 2006.
Duració: 120 minuts.
Gènere: Drama.
Interpretació: Harry Belafonte (Nelson), Joy Bryant (Patricia), Nick Cannon (Dwayne), Emilio Estevez (Tim Fallon), Laurence Fishburne (Edward Robinson), Heather Graham (Angela), Anthony Hopkins (John Casey), Helen Hunt (Samantha), Lindsay Lohan (Diane), William H. Macy (Paul Ebbers), Demi Moore (Virginia Fallon), Martin Sheen (Jack Stevens), Christian Slater (Timmons), Sharon Stone (Miriam Ebbers), Elijah Wood (William Avary), Ashton Kutcher (Test).
Producció: Michel Litvak, Edward Bass i Holly Wiersma.
Música: Mark Isham.
Fotografia: Michael Barrett.
Muntatge: Richard Chew.
Disseny de producció: Patti Podesta.
Vestuari: Julie Weiss.
Estrena als EE.UU: 23 de novembre de 2006.
Estrena a Espanya: 19 de gener de 2007.

Crítica:

Hom repassa mentalment la filmografia d’Emilio Estévez i conclou que “Bobby” marca un extraordinari punt d’inflexió en la seva carrera. És més, costa de creure que l’actoret que apareixia a “Arma joven” o “Freejack” i el guionista i director de “Bobby” siguin la mateixa persona. El cert, però, és que la carrera d’Estévez com a productor i realitzador ha anat prenent cos amb els anys, a base d’escriure i produir diferents projectes, a més de realitzar, amb nota, alguns capítols de sèries de TV com “CSI” o “The Guardian”.

“Bobby” recrea una de les jornades més tràgiques de la història dels Estats Units: l’assassinat, el 6 de juny de 1968, del senador Robert Kennedy a l’hotel Ambassador de Los Angeles. Junt amb la mort de Martin Luther King, la pèrdua de Robert Kennedy va suposar un dramàtic revés per a les esperançes de molts nord-americans, que veneraven el carisma i l’idealisme que destil·lava el germà petit de JFK. Estevez mesura el pols d’aquella societat plena de pors i desigualtats a través d’un excel·lent retrat coral de 22 personatges ficticis, la vida dels quals gira al voltant del fatídic hotel aquell dia.

“Bobby” aglutina diverses virtuts, indispensables per a la notabilitat d’un film: un repartiment de primera divisió – Anthony Hopkins, Sharon Stone, Christian Slater, Demi Moore, Heather Graham, Martin Sheen, Lawrence Fishburne, Elijah Wood, William H. Macy, Helen Hunt, … -, un guió convincent i una sòlida posada en escena. Entre les diferents seqüències, el realitzador intercala imatges d’arxiu de Kennedy obtenint així un resultat formal proper al documental. El retrat d’aquella època el complementen la resta de subtrames, narrades amb destresa i connectades entre sí sense grinyolar. Estévez atorga a cada petita història una densitat dramàtica formidable i la suma d’elles forma un mosaïc de petits relats, nuats pels discursos del cèlebre senador, veritable leit motiv del film. La pel·lícula conté moments brillants, com l’escena on el cuiner (Lawrence Fishburne) ofereix una classe magistral de supervivència social a través d’un sufflé o la intensitat dramàtica que desprèn la conversa entre la perruquera cornuda (Sharon Stone) i la diva amb passat glamourós i present alcohòlic (paperàs que Demi Moore agrairà tota la vida).

El racisme i els prejudicis en la immigració, la pobresa que oprimeix als estrats socials més baixos, el despertar del moviment hippie, la guerra del Vietnam,… Estévez elabora la fotografia d’una societat convulsa, perduda en la fal·làcia del somni americà. D’aquesta manera, les paraules de Bobby Kennedy esdevenen un far que il·lumina tota aquesta foscor. El film és un clar homenatge al que podria haver estat president del país més poderós del món. L’eloqüència del seu discurs és devastadora i traça una distància abismal entre aquella manera de fer política en majúscules i el despropòsit en que s’ha convertit l’actual política nord-americana. “Bobby” hauria de ser un exercici de reflexió per a la classe política en general, començant per la d’aquest país, capaç d’omplir-se la boca amb grans discursos mentre utilitza el terrorisme i les víctimes per a fins electorals.