LPC3

Aquest jove trio brasiler (Pedro D’eyrot, Marina Ribatski i Rodrigo Gorky) arribaven a Barcelona per presentar el seu segon disc, “Bonde Do Rolê With Lasers“”, ja editat a Europa pel prestigiós segell Domino, la qual cosa ens fa sospitar que no formen part d’un fenomen minoritari: Bonde do Rolê encaixa en el que des de fa uns anys s’ha donat a conèixer a Europa com a funk carioca, que ens els seus orígens s’anomenava funk do morro. Aquesta moguda arranca dels anys 70 directament de les “favelas”, de les massives festes que s’hi organitzaven davant la impossibilitat dels que no gaudien de certs privilegis d’accedir als clubs exclusius de la ciutat. Allà neix aquest so cru, casolà (els mitjans eren precaris) però contundent i una mica freak, si voleu. A la llarga s’ha convertit en una barreja de hip-hop, electrònica rudimentària i música negra brasilera, sense deslligar-se de l’arrel rockera.

L’últim representant amb certa repercussió que havia arribat fins ara a Europa van ser les Cansei de Ser Sexy (podeu saber com va anar la seva última visita a Barcelona a la secció de cròniques) però indirectament la difusió mundial d’aquest moviment ens va arribar fa un parell d’anys de la mà de M.I.A. , l’alter-ego de Mathangi “Maya” Arulpragasam; ella no és pas brasilera (és d’Sri Lanka però i viu a Londres) però el seu company, el Dj i productor Diplo, va deixant l’empremta del funk do morro en els discos de la seva nòvia després de conèixer aquesta moguda en diferents viatges a Rio. La concepció pot semblar similar –un trenca-closques de diferents ritmes i influències–; Maya, però, és tota una altra cosa –amb més carisma, impacta la intensitat del seu directe, cosa que de moment encara no podem dir d’aquest trio, sobretot tenint en compte el que vam veure a la [2] de l’Apolo–.

D’entrada, és innegable que han aconseguit alguns hits que transmeten bon rotllo i ganes de ballar al més parat–comproveu-ho al vídeo del tema “Solta o frango” ... a més, riureu amb la paròdia de les lluites de galls! En directe també semblava que la podien liar bastant malgrat que la posada en escena es limitava al Pedro i la Marina al davant rapejant, cridant, saltant i improvisant coreografies als ritmes que llençava el Rodrigo des de darrera. Sí; res en viu, només les dues veus més la del Rodrigo de tant en tant absolutament trencada. La proposta no és molt acadèmica, la veritat, però tampoc esperàvem que ho fos. Es tractava d’animar un dimarts qualsevol al personal i, per moments, semblava que ho estaven aconseguint.

Prevèiem incontinència, rampells, espasmes, molta, molta mala llet –les lletres descriuen ambients depravats– i el volum a tota castanya –després del primer tema ja van demanar a la taula que el pugessin– i ho vam trobar. Estàvem atents també als samples que llancessin i el Rodrigo no va defraudar: van sonar versions del "Summer nights" de la pel·lícula "Grease", el "The final countdown" de Europe, anunciada com el tema que va escriure el Rodrigo quan tenia 5 anys, el “Put your hands up in the air” i alguns riffs de Rammstein. A més, va aparèixer una col·lega, la Maria, fent de divertida “robot del ball”... i quan semblava que ho podien fer, es va acabar. Tal qual; sent generosos, en tres quarts d’hora teníem concert i bisos... i la gent mirant-se –entre ells i el rellotge– incrèduls. “Ja està?” Doncs sí, un tastet i tots cap a casa. Punt i final. Però ningú va dir res més. Tots sabíem que forma part del pack, de la irreverència, la rebel·lia i tot plegat... “I és que no estem al dia...”