LPC3

Els gestors del Palau continuen amb la dèria de programar música de cambra a la Sala Gran del recinte barceloní. Es reitera tossudament l'error, amb el benentès que la prioritat d'assistir a un concert sigui l'audició musical més còmoda i òptima en l'acústica. El Petit Palau (diu la teoria dels manaires, últimament sota sospita...) es va construir especialment per acollir concerts que requerissin d'una major intimitat sonora. Però la limitació de mires -o la sordesa, barra sordidesa- dels nostres gestors musicals sembla no tenir límits, què hi farem... Sigui com sigui, les incomoditats de l'entorn (telèfons mòbils inoportuns inclosos, of course) no van esmenar aquest bon concert, que va deixar el públic endiumenjat més que satisfet amb els Nexus.

Es nota que Fornells i Hernández porten més de deu anys compartint sacs de sal. El millor del concert, al meu entendre, va arribar amb el Ravel inicial de les peces (aparentment) infantils i senzilles de Ma mère l'oye. Sentint la Pavane de la Belle au bois dormant, tan ben amorosida pels intèrprets, sorprenia encara la capacitat raveliana d'aconseguir mil recursos sonors amb uns mitjans aparentment raquítics. Potser al duet l'aplaudeixen més quan fa disparar el soroll pianístic al màxim volum, i es torna esclau del txumba-txumba, però em fa la impressió que els seus integrants estimen més l'austeritat d'aquesta música preciosa. Al Petit Poucet, Mireia Fornells encertava de ple en el caràcter irònic de les floritures ocellaires del compositor, amb un so perfectament educat. Mai se'n té prou, de Ravel! Com Proust, sap que l'únic que compta és la infància...

També estimem les Comptines de Mompou i el seu infantilisme naïve i murri. No obstant, encara que la versió per a dos pianos sobre l'original per a veu i piano sigui del propi compositor, i que els Nexus les embolcallessin encara amb dolcesa, en aquest cas l'original supera amb escreix la versió adaptada.

La primera pega que poso al concert arribà amb l'arxiconeguda Rhapsody in blue, magníficament arranjada per a dos pianos. Els Nexus la van suar de valent, però la seva versió mancava de swing i la canalleria que la partitura demana a crits. Hauríem d'haver-nos emplaçat a Harlem, vora la 125, i encara érem al barri de Sant Pere, vestits de diumenge...

La segona part recuperava breument l'esperança, amb una estrena absoluta d'un compositor de casa. Magnífic el Vals de Sinera de Jesús Rodríguez Picó, una peça escrita el 2007 per l'espectacle de Teresa Vilardell Pel camí dels ulls, sobre textos del poeta Salvador Espriu, ara lleugerament modificada per al duet. L'evocació de l'univers del poeta t'arriba a l'ànima com una bufetada, en una composició ben sorprenent, on el ritme ternari del vals és amagat subtilment enmig dels motius que s'hi entrecreuen, provocant la sensació d'escoltar un compàs quasi binari en forma de berceuse, desfermant-ne la uniformitat del tempo. Felicitem el compositor, com va fer el públic.

Després de la novetat, entràvem al punt mort del recital, amb els Sis estudis en forma de cànon, op. 56 del celebrat Robert Schumann. La peça no aporta gaire a la comprensió de l'univers filosòfic de l'autor, pres aquí d'un to pastoral cursi que (afortunadament) evitaria ben aviat. Tot i no ser la peça més complicada de la tarda, Hernández va patir notòriament en alguns passatges del Pas trop vite.

Xostakóvitx arribà després, enèrgicament, amb el preciós Concertino, op. 94; és cert, el duet no és aliè a la canya i sona fenomenal encara que forci la màquina, però la ironia del rus no s'hi veia gaire, entre tanta vociferació.

A Piazzola tampoc no li va faltar múscul i ganes al Libertango. Però havíem de ser al port vell de Buenos Aires, i seguíem al barri de Sant Pere, tocats i posats; hi mancava puterío, el to sorneguer i el ritardando essencial d'un tango que el duet faria bé, com amb Gershwin, d'insuflar amb meditació i aire fresc.

El públic va reclamar més teca i els Nexus van cedir gustosament i generosa, amb tres bisos de Ligeti, Prokófiev i Schumann. Si el duet aprofita la seva bona connexió per esmenar aquestes imprecisions d'estil, el seu gaudi (i el nostre) pujarà com l'escuma.