LPC3

Els 70 van ser grans anys per a la música jamaicana, també per al que fou un dels trios vocals més representatius del reggae, Israel Vibration. Després de més d'una dècada sense un dels components principals, Albert Craig (Apple) i del seu exili a New York, els de Kingston demostren dia a dia que la cultura Rastafari no és una moda passatgera i que el seu estil continua creant adeptes generació rere generació.

Públic homogeni, multi-generacional i fidel, es reuní el passat divendres a l'hospitalenca Sala Salamandra per tornar a gaudir de la visita dels caribenys, aquesta vegada acompanyats del llegendari combo Roots Radics (banda que ha girat entre molts d'altres, amb artistes com el recent desaparegut Gregory Isaacs), al·licient més per assistir a la festa. Obrí la nit la banda Txilum, presentant el seu nou disc Cultura Accidental de so molt roots i lletres molt coherents a l'estil, i que si no fos perquè gairebé tot està cantat en català podria passar perfectament per un producte caribeny, malgrat les desafortunades i més que freqüents desafinacions del seu cantant. No és d'estranyar però el so tant aconseguit de la jove banda quan el tècnic de so és el conegut productor i músic cantàbric de Lone Ark Studio, Roberto Sánchez (alma mater de multitud de projectes de l'estil i membre de grups tant representatius de l'escena com Basque Dub Foundation), que ens regalà un parell de temes vocals. També col·laborà al recital Marcus Junior, un altre veterà de l'escena barcelonina i director de Reggae Shack (segurament la productora i agència de management més potent de Catalunya en l'estil).

I ja amb el públic ben calent, prengueren possessió de l'escenari el baix dens i gruixut de l'Errol "Flabba" Holt (baixista del reggae per excel·lència) i el no menys increïble guitarrista Eric "Bingy Bunny" Lamont amb el seu seguici d'ortodoxes de les melodies pausades i de l'espiritualitat feta matèria sonora. Res com tenir el "dream team" del Dub i el Roots sobre un escenari per a fer vibrar al públic amb ràfegues de Groove i melodies senzilles.

Com sempre, sortien el còmicament seriós Lascelle "Wiss" Bulgin i l'expressiu Cecil "Skeleton" Spence amb les seves quatre cames i unes rastes tant compactes i madures com el seu so, amb una traca de temes que ratllà les dues hores de concert. Temes tant mítics com The Same Song o Get Up and Go i altres tant pesats com Jailhouse rocking o Red Eyes s'anaren alternant amb cançons tant festives com Pay the Piper o Feelin Irie, transmetent l'ànima del seu títol a un públic que es movia com un mar al ritme de corrents càlides i que anava pujant de temperatura provocant marees de braços enlaire i aplaudiments incansables. No menys merescuts hi foren aquests en els temes més nous del seu últim disc Reggae Knights, que conserva la frescor de les melodies vocals que caracteritzen la banda, reforçades per dues coristes a l'estil més purament I-Threes però que en directe sempre troben a faltar una veritable secció de vents que els hi doni el color que es mereixen.

Amb tot, el seu punt de vista crític i potent tornà a despertar consciències a través de les vibracions que emanen de la seva música, i el que no es va deixar endur per les batzegades rítmiques és perquè segurament estava massa anestesiat seguint les pràctiques que ens revelaren amb Herb is the Healing.