LPC3

Onze Sound Systems, sis bandes, davant de la platja i a ple estiu. Es pot demanar més? Doncs sembla que sí, a jutjar pel nombre d'assistents de la sisena edició del Festival Nowa Reggae. Les circumstàncies adverses feien que els mateixos dies se celebrés un altre del grans festivals de les nostres terres (el Cruïlla de Cultures), aquest any amb càrrega jamaicana sospitosament major a les anteriors, un dels motius de la baixa assistència d'enguany. Malgrat tot, el cap de setmana va ser rodó.

Obrien la festa George Dread i One Blood per ambientar a poques desenes dels primers assistents, quan encara era clar i es pul·lulava més per la platja que pel recinte. Els primers en trepitjar l'escenari principal foren Rockers Roots, un quintet sevillà que beu del roots més purista i versàtil, i de qui les influències són ben clares. Amb ells la nit queia definitivament, deixant pas a un dels sounds més carismàtics i amb més experiència de la ciutat comtal: One Blood. L'assistència va començar a créixer a partir d'aleshores, i quan els veterans i desentrenats tarragonins La Thorpe Brass van pujar a l'escenari, ja érem més de dues-centes persones als peus de la palestra. Per més que el seu so únic i original era anhelat per més d'un, la mescla entre sons jamaicans, llatins i soulers no fou suficient per justificar el retorn d'una banda que confessaven haver estat "intoxicats" intentant excusar les constants pèrdues del cantant o les pífies en acords de la base. Tot i així, es podien sentir entre el públic frases com "estan vells, sí, però nosaltres també". I és cert, els que teníem ganes de veure'ls portem ja més d'una dècada trobant-nos aquí i allà, i després d'haver esperat tornar a sentir El Boogalooegoísta, A Second After Postmodernity o Ji Jaga durant setmanes, després de l'anunci del retorn de la banda a petició popular, la veritat és que en teníem prou en tenir-los sobre l'escenari. "Segundas partes nunca fueron buenas" deia sempre la meva àvia.

La nit continuava a peu d'una haima més que útil pels amants del fum blanc, amb els francesos Zongo Sound introduint els sons digitals més contemporanis i estridents de la música jamaicana. Posada en escena perfecte per a rebre a un exponent ideal dels coetanis caribenys, el londinenc Gappy Ranks. Apte només per oïdes acostumades al dancehall, el deejay es passejà per l'arqueologia dels seus propis riddims sorprenent als més escèptics amb ritmes caribenys melòdics i reggae clàssic intercalat en un repertori variat i fresc que es caracteritzava per clarobscurs constants. Malgrat tot, per molts, Ranks fou un fi de festa amarg que marcà la retirada. Per la resta, fou un preludi perfecte per l'entrada en acció d'un dels més grans de la Península: Yñaki Yarritu. El Basque Dub Foundation Sound System ens submergí en un torrent de ritmes marcats per la monotonia del dub més clàssic i ribetats amb la interpretació a l'harmònica de temes que defugen de la comercialitat i ens introdueixen a l'univers més purament Augustus Pablo. Acompanyat per Darren Mathers i punxant riddims originals i dubplates únics, molts dels pocs que aguantaven en peu el divendres no saberen apreciar el manierisme i l'excentricitat d'aquest mestre dels sons més clàssics.

L'endemà la platja lluïa plena de famílies, i a la vora del xiringuito, camuflats entre la massa, els de les polseres verdes mostraven un posat més que relaxat. A la tarda, el "Nowa Pon di Beach" amenitzava als jugadors de voleibol i als més afamats de música amb una bona dosis de newroots i algunes ballarugues dancehall. Perfecte escalfament de motors per la nit principal del festival i benvinguda als que van gaudir d'una altra de les activitats del festival, la projecció de Hit me with music sobre el dancehall jamaicà.

Amb molta més gent que el dia anterior, obrien el vespre els sounds Monkeys Family i un dels més actius de Barcelona i col·legues de festa personals Black Up Sound. Seguidament i sense treva, una de les bandes amb més experiència en sons jamaicans de la península: Rubén López & The Diatones. El madrileny i els catalans son la perfecta síntesis d'una banda de reggae i rocksteady ben adoctrinada, amb un pes envejable, creïble i original únics, que executa els seus directes amb activitat frenètica i simpàtiques intervencions del cantant, que des que saltà a la fama amb els reconeguts Malarians ha fet un gir vocal excel·lent i se'l veu més còmode a l'escenari que a cap altre cantant de l'estil. La banda està formada per membres de Flight 404 o The Kinky Coo Coo'sés considerada per molts l'antecessora blanca dels Upsetters o els Hippy Boys, i quedaren clars els motius.

Els autòctons i respectats Urtica Sound oferiren una bona dosis de ritmes més caracteritzada per newroots que per clàssics i que serví per apaivagar les ànsies de veure els Pioneers que la majoria d'assistents teníem.

Amb una bakingband sorprenent i sòlida que es coneixia a la perfecció el repertori (cosa que no sol passar amb les backingbands modernes que acompanyen als jamaicans), Blackstarliners, una banda que no pot estar formada més que per amants de la música jamaicana, i a qui havíem vist, tot i que amb un format lleugerament diferent, el dia anterior amb GappyRanks, demostraren una versatilitat digne de treure's el barret i que esperem que no sigui qüestió efímera que es conforma en fer un parell de bolos. Amb ells l'entrada en escena de The Pioneers va ser apoteòsica de per se, i amb una senzillesa, calidesa i bon humor que il·luminaren a tothom, el duet jamaicà establert a la costa californiana, demostrà que el pas dels anys no ha fet defallir les qualitats vocals que els dugueren a ser un trio, en el seu moment, que aconseguí arribar a despuntar a les llistes d'èxits al costat de personatges tan destacats com Jimmy Cliff o Bob Marley. Referents de més de tres generacions, desplegaren les seves dots vocals extraordinàries amb clàssics memorables com Feeling High, Papa Was a Rolling Stone, Starvation, Reggae Fever o Long Shot Kick The Bucket, en una recepta especialment dissenyada per fer cantar a un públic que l'endemà tenia mal de mandíbules de tant somriure de felicitat. Jackie Robinson es dedicà a marcar coreografies que George Dekker seguia amb un pèl més de dificultat, però a l'hora de fer vibrar les cordes, Dekker exhibí un falset de l'alçada d'un campanar. No escassejà el temps i sense fer-se suplicar massa, sortiren a regalar bisos que el públic corejava embogit. Trigarem a veure un concert tant emocionant com aquell per casa nostra, perquè The Pioneers no sempre brillen com ho van fer al Nowa, i no sempre estan acompanyats d'una banda que els ajudi tant a brillar com la que ho va fer. 

I per acabar, el que havia de ser el plat fort del festival es quedà, pel meu gust, en un núvol de sucre de color rosa pastel. Tarrous Riley es feu enganxifós i tediós. Que la mitjana d'edat, entre les primeres files, de sobte va disminuir entre deu i quinze anys de mitjana, ja era una prova prou irrefutable del que vindria després. La banda, Black Soul Band, sonava compactíssima, i obria repertori amb instrumentals liderats per Dean Fraser, saxofonista per excel·lència de l'escuderia Joe Gibbs. Escalfà el panorama el cantant de lovers rock Duane Stephenson, que amb el posat de "Chico rudo y malvado" que canta poesia flirtejant amb totes les noies del públic, anà desfilant un repertori que a mesura que anava avançant es feia més agradable. Protagonitzà un duet amb un dels coristes d'aquells que et posen la pell de gallina, però que tenen més a veure amb els duets vocals d'R&B nord-americans, que amb la música jamaicana.

Amb aquest esquema sonor aparegué a l'escenari Riley, creant una autèntica marea de groopies embogits des de que empenyé al públic cap a la primera fila. Fill de Jimmy Riley dels incomparables The Uniques, la saga ha deixat de banda l'empresa del rocksteady per dedicar-se als ritmes més comercials de l'illa. Ja havíem consumit un bloc enter, o una capa sencera del núvol de sucre rosa, i malgrat Riley és un artista de cap a peus amb una veu preciosa, a punt van estar de caure'ns totes les dents! Molta professionalitat sobre la palestra, però a mi, se'm van entravessar, què voleu que us digui.

Vam acabar la nit fantàsticament amb els germànics Sentineli amb els peus adolorits de tant ballar. L'organització es mereix un deu, i tots plegats mereixem tenir més anys de Nowa Reggae, tot i que sembla que per culpa d'algun veí curt d'enteniment pugui perillar una altra edició d'aquest magnífic festival en un dels paratges més ideals per gaudir dels sons jamaicans.