LPC3

Fer un Festival solidari amb dues peces fonamentals de la música jamaicana en favor de les víctimes pel desastre natural ocorregut a Japó, quan la veïna Haití després d'un any i mig de sofrir una de les pitjors desgràcies de la seva història, continua immersa en el caos i la misèria, resulta, si més no, xocant. Jamaica i Haití tenen en comú que estan a la cua de les agendes internacionals en matèria de desenvolupament, mentre Japó és una de les pedres angulars del sistema econòmic mundial. Posats a organitzar un festival benèfic, em perdonin les víctimes i damnificats del tsunami i de Fukushima, no seria més lògic fer-ho amb la població d'un territori que ha estat marginat històricament per les potències mundials? I si realment el reggae està tan lligat a les reivindicacions polítiques i socials, no seria més plausible celebrar festivals en favor de les poblacions menys afavorides, donant-se a més el cas de que Haití és filla de la primera revolució de negres esclaus al Carib i arreu del món? Crítiques a part per l'organització, els festivals benèfics, així com les causes benèfiques d'Occident en general, tenen cert tuf a catequisme que em provoca un repudi inqüestionable.

Però quin entusiasta del reggae faltaria a una cita amb John Holt, que per primera vegada trepitjava els escenaris barcelonins, o Andrew Tosh? Jo, sens dubte, no.

El Barcelona Reggae per Japó obria portes a les 6'30 amb djs com Nyahbingy o King Horror Sound i bandes locals com Green Valley o Ben'Jammin, però la major part del públic no arribàrem fins pels volts de les nou del vespre. Moltes cares conegudes i moltes ganes de veure pujar a l'escenari a un dels majors exponents del rocksteady, la inconfusible veu del mític i prolífic John Holt. Però abans, l'avatar de Peter Tosh, el seu fill Andrew, ens aixecà els pèls del braç mentre crèiem veure al dels Wailers ressuscitar davant nostre. La mateixa veu, el mateix sentiment, el mateix missatge. Revolucionari de cap a peus, conserva categòricament el llegat del seu pare fent brillar temes com Legalizeit, African, Steppin'Razoro Get Up Stand Up com si es tractés de la seva pròpia creació. I és que si la història dels Wailers s'ha caracteritzat pels escàndols i les disputes per la popularitat d'en Bob per sobre de la dels demés membres, Andrew és l'expressió de l'herència d'un èxit que no fou mai degudament reconegut.

Amb la cara i el posat seriosos, el fill gran de Tosh i nebot de Bunny Wailer, va sortir a l'escenari disposat a repartir a tort i a dret projectils de reggae que ens sepultaren en atordiment. La base, una misteriosa MyBand, moderna a més no poder però sòlida com una roca, gaudia d'un extraordinari bateria que s'emportava la palma en tots els sentits. El teclista, malgrat ser un bon músic de reggae, va ser el més criticat de la nit degut als sons digitals que suplien la mancança de secció de vents. Horrible, com sempre, sentir de tant en tant aberracions que espatllen els temes, però ja començaria a ser hora d'assumir que a Jamaica, mal ens pesi, la música moderna és com és.

Diferent és que haguem de sentir grans clàssics, que segurament serien interpretats infinitament més ortodoxes per músics locals, transformats en autèntiques transfiguracions odioses. No crec que fos el cas, en absolut. La backingband funcionava millor, tant amb Tosh com amb Holt, en els registres més moderns, mentre un i altre cantants, ben al contrari, brillaven en el repertori més clàssic. Amb Tosh s'hi adigué més, però amb Holt l'escletxa estilística s'evidencià molt més.

En plena forma, entrà a l'escenari amb saltironets i cabrioles al pur estil jamaicà. A través de moments a capella i amb medleys que anaren apedaçant un tema rere l'altre, Holt anà redimint els majors èxits de la seva carrera, tant amb Paragons com en solitari, amb Stealing, stealing, TheTime Is High, On the Beach, Were You to the Ball, Stick By Me, Love I Can Feel, Ali Baba, Tonight... i dedicatòries especials a les fèmines assistents a l'Apolo. Elegant com la seva pròpia música, la seva veu inconfusible de tenor i el seu vibrat net i càlid, ens mostrà que allò seu és cosa de balades i que la dolçor de la seva força al cantar continua sent una virtut que no l'ha abandonat. Vocalment impecable, físicament actiu i d'actitud completament entregada, el de seixanta-quatre anys demostrà amb escreix perquè a dia d'avui continua sent un dels majors reclams jamaicans que han sortit de l'illa.