LPC3

PROGRAMA:

I

Georg Friedrich Haendel
«O Numi eterni», de Lucrecia

Luigi Cherubini
«Ahi!, che forse ai miei di», de Demofonte

Giovanni Simone Mayr
«Sommi Dei», de Medea in Corinto

petita pausa

Louis Niedermeyer
«Dejà la nuit s’avance», de Marie Stuart

Otto Nicolai *
«Il pianto mio», de Il Templario

Alfredo Catalan **
«Amor, celeste ebbrezza», de Loreley
«Una cetra», de Dejanice

II

Johannes Brahms
Wie Melodien zieht es mir, op. 105, núm. 1
Liebestreu, op. 3, núm. 1
Vergebliches Ständchen, op. 84, núm. 4
Immer leiser wird mein Schlummer, op. 105, núm. 2
Botschaft, op. 57, núm. 1

Jules Massenet ***
«Lève toi», núm. 1 de Poème du Souvenir
«Pour qu’à l’espérance», núm. 5 de Poème du Souvenir

Camille Saint-Saëns
«Un soir, j’errais sur le rivage», de Phryné

Charles Gounod
Ni l’or ni la grandeur
Au Printemps
«Me voilà seule enfin», de La reine de Saba

Cambiat últim moment per:

* Charles Gounod
Ni l’or ni la grandeur
Au Printemps

**R.Leoncavallo
La chanson des jeux

***J.Pahissa
Cançó del mocador
Cançó del pastor
L’enyor
El Bastó

F. Obradors
Aquel sombrero de monte
Del cabello más sutil
El Vito



Montserrat Caballé tornava al Liceu. A aquestes alçades, i amb una trajectòria professional que forma part il·lustre de la història de l’òpera, el públic encara omple la sala i vol veure i sentir la seva soprano. Un destí funest semblà sobrevolar aquest recital des del passat novembre. Cancel·lat per malaltia del seu acompanyant habitual, Manuel Burgueras, el dia del concert la malatia continuada del pianista va fer que, a l’últim moment el substituís José Ramón Tébar. Ara però, la malaltia en forma de refredat va caure sobre Montserrat Caballé, que visiblement indisposada va cantar, no obstant, canviant algunes peces del recital. Tot això no ho vam saber fins al final del concert, moment en el que la Caballé es dirigí amb la familiaritat que li dóna ser a casa seva, perquè potser el Liceu és més d’ella que de ningú, sopranísticament parlant. Llavors, amb el seu carisma habitual explicà que portava un refredat com una M… així d’explícita! i que ens devia un recital millor, que no havia pogut assajar amb José Ramón Tébar fins tres dies abans del concert per problemes d’agenda, i que portava tres dies assajant el repertori amb el cansament vocal consegüent. Fetes les explicacions, va regalar dos bisos, i visiblement cansada, va sortir del braç de l’acompanyant, no sense abans indicar amb el braços que encenguessin llums de sala per deixar clar que el concert havia acabat. Tot el públic, comprensiu i melós, aplaudia a la seva diva i mostrava senyals d’afecte sincer.
Perquè començar per l’explicació del final del concert? Doncs perquè cal fer-ho així per entendre les prestacions i disponibilitat vocal de Montserrat Caballé. Les arbitrarietats van fer que el recital comencés a les 21:30, o sia una hora més tard de l’habitual; raó? cap explicació. La Caballé plantejà, com en ella és habitual, un programa de peces insòlites, dignes del segell britànic Opera Rara, on els compositors com Niedermeyer o Mayr es presenten i justifiquen per sortir de l’oblit col·lectiu de les seves obres. L’acte de reïvindicació de la Caballé del repertori desconegut és marca de la casa, gran cultivadora dels Donizettis estranys o oblidats, continua amb la seva persistent dedicació en formar el gran públic, cosa que l’honora. Començà doncs freda i vacil·lant en la bella: O numi eterni, aria de La Lucrezia de Händel, per continuar amb un Cherubini més exigent vocalment on la veu ja presentava els problemes abans indicats. La prestació física i gestual de la Caballé, i les notes de les partitures, indicaven àries belles i de caràcter com en la Medea de Mayr o en la Marie Stuart de Niedermeyer. Amb Gounod, algun piano i atac defensaven la classe de l’artista, tan rebaixada de facultats però, acabant la primera part amb el melodisme encisador de Leoncavallo i una Déclaration on el tema del dúo d’amor de Pagliacci es desplegà melós. La segona part va començar amb Brahms i semblà que Caballé estava una mica més recuperada, però el cansament i l’esforç hi eren presents. Amb Pahissa i les seves quatre cançons embellides per la simplicitat d’una sincera harmonia i el sempre agraït Obradors, emotiu en El cabello más sutil i còmplice en la pícara El Vito, posaren el punt i final al recital. Les mostres d’afecte del públic arrancaren una cançó italiana més i la humorística La Tarántula de la sarsuela La Tempranica, on Montserrat Caballé demostrà, que a falta de salut vocal, bones son les taules i el bon humor.