LPC3

Direcció: Martin Campbell.
Països: Regne unit, República Txeca, Alemanya i EEUU.
Any: 2006.
Duració: 144 minuts.
Gènere: Acció, “thriller”.
Interpretació: Daniel Craig (James Bond), Eva Green (Vesper Lynd), Mads Mikkelsen (Le Chiffre), Jeffrey Wright (Felix Leiter), Judi Dench (M), Giancarlo Giannini (Mathis), Caterina Murino (Solange), Simon Abkarian (Dimitrios), Jesper Christensen (Sr. White), Ivana Milicevic (Valenka), Tobias Menzies (Villiers), Sébastien Foucan (Mollaka), Isaach De Bankole (Obanno).
Guió: Neal Purvis, Robert Wade i Paul Haggis; basat en la novel·la de Ian Fleming.
Producció: Michael G. Wilson i Barbara Broccoli.
Música: David Arnold.
Fotografia: Phil Méheux.
Muntatge: Stuart Baird.
Disseny de producció: Peter Lamont.
Vestuari: Lindy Hemming.



Crítica:

Aparteu les criatures: ja és aquí l’agent secret britànic més famós del firmament cinematogràfic. I aquest cop el principal reclam serà esbrinar si el nou 007 estarà a l’alçada de les circumstàncies. Perquè el James Bond tradicionalment moreno, el gentleman que elimina a l’enemic sense perdre l’elegància i les bones formes és ara un musculat terratrèmol arrogant i impulsiu, un superagent letal d’ulls blaus i cabells daurats. Un nou 007 que trenca motlles en tots els sentits, començant per l’excel·lent tasca interpretativa del seu protagonista. Que tremolin Pierce Brosnan i demés dandis amb el carisma d’un glaçó de gel: ha arribat Daniel Craig!
Sense cap mena de dubte, els primers quinze minuts de cinta – sensacional i trepidant la persecució inicial, en plan yamakashi - i l’actor protagonista constitueixen la millor basa de “Casino Royale”. Els incondicionals de Daniel Craig esperàvem ansiosos un paper protagonista per a aquest versàtil actor britànic, qui havia demostrat convincentment el seu talent en rols secundaris com “Munich” o “The jacket”. Craig és, a partir d’ara, el nou Bond, James Bond. Un flamant 007 amb poca flegma britànica i molta adrenalina. Un agent secret descarat, contundent, fins i tot obscur i aparentment desproveït d’emocions. Això és, si més no, el que se’ns mostra a l’inici, ja que “Casino Royale” reprèn els orígens del personatge creat per Ian Flemming, quan encara s’ha de guanyar la confiança i el respecte dels seus superiors.
El realitzador del film, Martin Campbell (“La máscara del Zorro”, “Límite vertical”), ja és un veterà en això d’inaugurar nous rostres per a la saga de l’agent secret. Deu anys enrere, va presentar “Goldeneye”, en la qual Pierce Brosnan s’estrenava com a James Bond. Si comparem ambdós títols, però, “Casino Royale” resulta notablement més intel·ligent i transgressora. La incorporació de l’oscaritzat guionista Paul Haggis (“Million dollar baby”, “Crash”) al projecte es nota. Diàlegs ràpids i punyents, un Bond masclista, en el sentit més primari– a diferència de la sofisticació que destil·len els seus antecessors – i una xicota amb més atributs a banda dels físics, atorguen a l’última entrega de James Bond un agradable aire de renovació que s’agraeix.
Llàstima que, més enllà d’aquestes bones intencions, “Casino Royale” no progressa més. Certament, la pel·lícula va de més a menys. Un excessiu metratge, la llarga, a estones tediosa i sovint previsible partida de póker i una descafeïnada col·lecció de desenllaços finals amb el malaltís objectiu de desconcertar a l’espectador, desllueixen un James Bond renovat i voluntariós. És un començament.