LPC3

Tot fosc. Només dues siluetes a l’escenari il·luminades per dos focus: l’un blau, l’altre taronja. Ell: un home darrere una guitarra, el nas tocant-ne el mànec. Estàtic. Ell és el ritme constant, l’harmonia, la melodia. Ella: una silueta esbelta que es mou lliure per l’espai. De sota els talons li surt una línia invisible que ressegueix les seves discretes curves, s’entortolliga pel seu coll elegant i arriba al cap apuntant el cel. A les mans: les castanyoles.
Ella és l’ornament, que ressegueix rítmicament les melodies de la guitarra, teixeix síncopes als ritmes ternaris, o fa contraveus a la melodia principal. Sí, realment les castanyoles de Belén Cabanes són capaces de fer melodies. Allunyades de les pràctiques tradicionals de tocar-les, sonen àgils, repiquen entre si, també amb els genolls, es passegen per tots els matissos dinàmics possibles... Els contrastos tímbrics més evidents s’aprecien quan canvia de castanyoles. I és que en porta tres parells: unes de fibra de vidre, unes altres de granadillo (les més típiques) i unes petites d’ivori, regal de José Udaeta, el gran flamenc català, present entre el públic, a qui Belén dedica el concert.

Ella és dansa. Des del petit joc amb els canells, les mans, els braços, resseguint-los atenta amb la mirada, fins al flamenc contemporani més atrevit i contundent, quan els ritmes impossibles amb els peus i el seu cos pàl·lid s’encaren al públic, quasi retant-lo. Si ell és el fil conductor, la base, ella és el moviment i el temperament.

El concert comença tranquil i poc a poc els dos músics van entrant en calor fins arribar al punt àlgid de la nit, quasi cap als tres quarts de concert. Després, alguns temes més despedeixen l’espectacle, i donada la insistència del públic entussiasmat, ens regalen dos bis breus i discrets, com dues anècdotes. El repertori va des del Renaixement fins a autors contemporànis, la majoria de tradició espanyola i de caire popular. Com que no hi ha programa el públic passa part del concert intentant recordar el nom de la cançó aquesta que li sona tant... Toquen temes de Villalobos, Falla, Barrios y Torres entre d’altres. El més arriscat, parlant del repertori, és una Follia renaixentista que toquen al bis, però en general totes les peces estan molt relacionades amb el flamenc.

Em veig amb la necessitat de fer un apunt a la sonorització del concert. Espectacular. Nítida. Brillant. Com sonoritzaríeu vosaltres unes castanyoles que no paren de moure’s per l’espai?
L’espectacle és un plaer. Una meravella. Fugint de complexitats, gens pretensiós, permet que el públic es deixi endur per la música i el moviment. Podrien buscar repertoris diferents, jugar amb maneres més originals de fer sonar les castanyoles, innovar en el ball? Segur que si, però oblidaríem el valor de les sonoritats familiars, els temes coneguts, l’agradable contemplació dels moviments harmoniosos del cos... i cauríem altre cop en la neguitosa cerca de l’original, la sorpresa, tant valorada avui en dia.