LPC3

El darrer 15 de març Jing Liu i Albert Giménez ens van oferir una mostra àmplia de música  catalana contemporània per a violí i piano. Per contemporània s'entenia des d'Antoni Massana (1890-1966) fins Jesús Rodríguez Picó (1953), i la mostra incloïa fins a sis autors, entre els quals Xavier Montsalvatge i Jordi Cervelló. Jing Liu és assistent de solista dels segons violins de l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i Albert Giménez és repertorista a l'ESMUC. La sessió va començar amb Danses llunyanes de Narcís Bonet (1933), d'una estètica extremadament conservadora si tenim present la data de naixement de l'autor i amb certes reminiscències folklòriques ja anunciades pel títol de l'obra. La majoria de peces que componen l'obra tenen un caràcter reflexiu trencat pel primer tempo viu de l'obra (De flabiol). Des del principi (De muntanya) es van poder percebre, al costat de la seguretat i l'eficiència d'Albert Giménez, certs atacs d'afinació dubtosa per part de la violinista que es van estendre a d'altres moments de l'obra (De tardor i De moreria, peça que, previsiblement, feia honor al seu propi nom).

La tendència tonal va ser una característica predominant en tot el programa, però el Duo concertant nº1 de Francisco Fleta Polo va oferir harmonies més "avançades" que en l'obra de Bonet, sempre dins la moderació general. Una Jing Liu més entonada va enfrontar amb èxit les nombroses dobles cordes de la Rapsòdia catalana d'Antoni Massana enmig d'una atmosfera impressionista només alterada per una secció allegro de certes exigències virtuosístiques en què Jing Liu va reincidir en l'aspredat del so. I aleshores va arribar l'estrena, amb l'autor present a la sala, de les Cinc miniatures per a violí i piano de Xavier Boliart. Explícit i clàssic el Ragtime que obria l'obra, no tant el Vals, i dubtoses dobles cordes a l'Havanera que donaven a la peça un caràcter estripat probablement aliè a la voluntat de l'autor. L'obra, directa i comunicativa, es va completar amb un Tango introduït amb pizzicato i un Zapateado en to major i temps viu.

Probablement el millor moment del concert, pel que fa a la pulcritud de l'execució, el va oferir Albert Giménez -impecable, en general- amb la música de Jordi Cervelló, d'introducció arpegiada i llenguatge tonal, contrastant en aspecte amb l'obra de Jesús Rodríguez Picó (l'autor més jove de la tria), per a violí sol, que incloïa nombroses dobles cordes i fins i tot un pizzicato executat per la violinista sense deixar de tocar amb l'arc. Les imprecisions van tornar en aquesta peça i particularment en la Fanfàrria recòndita de les  Tres policromies de Xavier Montsalvatge, la peça més brillant del programa i possiblement la més densa del catàleg de Montsalvatge per a violí i piano. Un dels moments més interessants de l'obra és justament l'esmentada Fanfàrria recòndita amb la seva seqüència d'acords, variacions i recapitulació. Però també hi ha moments força suggestius a la Siciliana furtiva que va permetre a Jing Liu oferir bons moments, una tònica positiva sostinguda en el tercer moviment, Adagietto-fàfaga de tango-allegretto, que va cloure el concert.