LPC3

Nit de pell de gallina a la Luz de Gas, on el cantautor tarragoní va desplegar el seu repertori amb dues úniques armes: la veu i la guitarra. El concert estava programat dins l'espai Festival de Guitarra de Barcelona, pel que en José Juan González, l'Espaldamaceta, es va veure obligat a explicar-se amb claredat: "Jo no sóc un guitarrista, de fet no toco la guitarra massa bé. La utilitzo perquè m'ajuda a cantar, que és el que realment m'agrada". D'aquesta manera, doncs, amb la guitarra marcant els mínims acords necessaris per a bastir les cançons, va ser com va anar interpretant les diferents peces, sobretot dels dos discos bessons més recents, Miedo al silencio i Miedo al silencio. Segunda parte (Bankrobber, 2010).

El secret de la veu de l'Espaldamaceta no està en les dimensions del seu registre, ni segurament tampoc en el seu timbre més o menys carismàtic, sinó en la capacitat per a cantar temes propis amb senzillesa i sinceritat, des del més profund dels seus sentiments. Ho resumia força bé fa anys en Joan Manel Serrat: "Els que no sabem cantar hem de cantar amb el cor". Dins d'aquest grup estaria el tarragoní; el secret està en l'autenticitat de la proposta, en la senzilla sinceritat que suporta tot el seu repertori (i dir això ja és molt en els temps que corren!).

Una de les claus de l'èxit de la nit va ser la combinació d'extrems; si bé les seves composicions són realment tristes, a vegades completament angoixants, a vegades amb un repunt d'esperança, quan agafa el micròfon entre tema i tema l'Espaldamaceta es mostra decididament alegre, gairebé com un nen petit davant una joguina nova. Suposem que la seva trajectòria com a mestre de primària l'ha dotat de certa capacitat per a manegar audiències, ja siguin els nens de sis o set anys que té a les classes o el públic de perfils força diversos que es reunia el passat divendres 7 de maig a la Luz de Gas.

La vetllada va començar amb una mica de nervis. No vuelvas tarde esta noche, per exemple, va quedar retallada a la meitat per l'acció del públic, que va començar a aplaudir molt abans del final de la composició. Poc a poc, però, l'Espaldamaceta es va anar entonant. La immensa Ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos va ser escoltada amb molt respecte i la interpretació del tema popularitzat per Leonard Cohen, The Partisan, va ser senzillament genial, tot i no comptar amb la segona veu de la Maria Rodés, com al disc. A la versió que fa dels Sigur Ros, Festival, ens va delitar amb una nova introducció amb la guitarra, senzilla però colpidora, mostrant el gran coneixement que té de l'obra dels islandesos. Va explicar algunes de les peces més teatrals del seu repertori de manera divertida, com Al Miquel l'ha deixat l'Olga. Fins i tot va baixar de l'escenari tot demanant la col·laboració del públic en una estranyíssima i divertida peça que no està enregistrada i que va anomenar Macarena, desdramatitzant així la duresa del contingut dels temes interpretats fins aleshores.

Durant tota la nit va saber jugar perfectament amb els contrastos; tristesa i alegria, plors i rialles es fusionaren davant el respecte dels presents, en un directe que va funcionar com una catarsi emocional força completa, mostrant d'aquesta manera el carisma especial i més que evident que desprèn el tarragoní dalt d'un escenari.