LPC3

El 28 de novembre de 1911 l'Orfeó Català va executar per primer cop la Missa en si menor al Palau de la Música Catalana. Era el primer cop que aquesta obra era interpretada als Països Catalans. Des de llavors el coneixement de l'obra de Bach s'ha ampliat no només per la disponibilitat d'un catàleg d'obres molt més extens tant en disc com en partitura sinó per l'àmplia popularització d'obres com la Passió segons Sant Mateu, els Concerts de Brandenburg o les Variacions Goldberg. En aquest trànsit la Missa en si menor s'ha consagrat com una de les peces claus en el catàleg de Bach, particularment  pel què fa a la música sacra. A la major difusió d'aquesta i altres obres del mateix autor hi ha tingut un paper rellevant una sèrie d'intèrprets, des de Wanda Landowska i Pau Casals fins els nostres dies, i dins aquesta sèrie de revitalitzadors i exhumadors Robert King i el King's Consort han posat el seu gra de sorra. És per aquests motius que la sessió del passat 28 de novembre  al Palau tenia molt de pòsit històric.

La vetllada com a tal, però, sense ser fallida, no pot ser qualificada d'històrica, ni tan sols particularment memorable. Es pot debatre, com ja s'està fent en crítiques periodístiques, fòrums d'Internet, etc. sobre la capacitat de l'Orfeó Català d'afrontar una obra d'aquestes característiques amb uns resultats exportables. És normal que es plantegi la qüestió, car el King's Consort és una agrupació de prestigi internacional. Però personalment ho trobo injust. És cert que l'execució, des del punt de vista coral, no fou brillant ni mantingué en tots moments una gran precisió, però oferí unes dosis raonables de correcció. Centrar, per tant, les crítiques globals a l'espectacle (en la societat de l'espectacle una missa és també un espectacle) en aquest aspecte és una sortida fàcil.

Caldrà entrar a valorar per tant les prestacions del mestre de cerimònies i responsable del conjunt: Robert King. King lidera una agrupació molt eficient i especialitzada en el repertori barroc. El nivell tècnic fou més que correcte, però la direcció de King té certes característiques que no facilitaren una vetllada emocionant. El gest és tendencialment tou i la manca de contundència de les entrades no afavoreix una planificació sonora que jerarquitzi la polifonia -encara que sembli una contradicció en els termes- i per tant la seva comprensió. Però sobretot no afavoreix la transmissió del contingut dramàtic de la missa. És clar que aquesta és una  aposta idiosincràtica, volgudament anti-romàntica, però altres especialistes amb tots els papers en regla davant el tribunal de l'historicisme obtenen enfocaments més sentits de la música de Bach. Naturalment el fet de no comptar amb el propi cor del King's Consort pot afegir certs entrebancs tècnics que obliguin el director a prendre els camins més segurs, però no es pot reduir tot a aquest factor.

D'altra banda l'equip de solistes no oferia unes perspectives diferents. El rendiment general fou correcte i en alguns moments -deguts al tenor, James Gilchrist- més que això. Però també en alguns moments menys que això. La inconsistència del registre greu del baix David Wilson-Johnson és excessiva fins i tot amb uns contingents orquestrals i corals reduïts, i la coloratura no del tot indiscutible. La contralt Diana Moore, en canvi, posseeix un instrument de qualitat notable, la més destacable de l'equip per volum i bellesa tímbrica, però la seva execució no fou sempre tècnicament irreprotxable.

És una lamentable obligació de la crítica aprofundir en les debilitats i les limitacions dels artistes. Això no hauria de fer pensar que la Missa en si menor que es va poder escoltar al Palau fos sempre avorrida o oblidable. Fou en qualsevol cas molt digna, però és normal que la crítica afili les ungles quan es tracta de valorar artistes de prestigi com Robert King i el King's Consort.