LPC3

Amb el títol Trombogeria l'Orquestra Simfònica del Vallès ens va oferir l'oportunitat de poder veure en directe a Christian Lindberg, un dels músics més prestigiosos i alhora controvertits del panorama actual de la música clàssica. Trombonista, director i compositor suec nascut el 1958, Lindberg es va donar a conèixer en el món musical a través de la interpretació del trombó, instrument del qual n'és virtuós i amb el que ha estrenat més de dues-centes obres. No va ser fins als 39 anys que es va interessar per la composició, animat pel seu amic i també compositor Jan Sandström. El 1997 estrenà la seva primera obra titulada Arabenne per a trombó i conjunt de corda. Des d'aleshores ha composat més de quaranta obres i segueix treballant en diferents encàrrecs. La carrera de Lindberg com a director s'inicià l'any 2000 amb la invitació de la Northern Sinfonia. Immediatament després d'aquesta orquestra, va acceptar la direcció del Swedish Wind Ensemble i l'Orquestra de Cambra Nòrdica. En l'actualitat segueix dirigint aquests conjunts i és convidat amb regularitat a dirigir orquestres d'arreu d'Europa i dels Estats Units.

Christian Lindberg va ser l'encarregat de donar contingut al setè concert de la temporada simfònica de l'OSV a través de les seves tres vessants musicals. La invitació de Lindberg per part de l'OSV responia a la voluntat d'aquesta entitat de buscar noves maneres de presentar la música simfònica que s'adaptin millor a les noves necessitats del seu públic. Així, en l'extens i cuidat programa de mà, en el que es va trobar a faltar informació més extensa sobre les obres interpretades, se'ns presentava a Lindberg com un "innovador en la manera d'entendre el fet comunicatiu del concert, tot desmuntant els rígids protocols del passat". La innovació de Lindebreg en el format de concert clàssic, però, tindria els seus alts i baixos. Innovadora va resultar la seva aparició, estèticament molt allunyada del protocol habitual: pantalons ajustats i marcant tot el que es pot marcar, sabates de taló i una camisa nacarada amb el coll obert. Primers murmuris i somriures al Palau. Lindberg era l'estrella de la nit, ho sabia i es comportà com a tal: gesticulació, histrionisme, indumentària. De seguida, però, el protocol habitual d'un inici de concert, amb una excepció: el programa anunciava com a primera obra una Obertura sorpresa. Una peça de tall clàssic, interpretada amb delicadesa per l'OSV però, novament -i aquí em remeto a la crònica del dia 30/01/10- amb falta de profunditat sonora en les cordes. Tot i que els diferents blocs orquestrals van funcionar bé en aquesta obra, amb uns violins ben conjuntats en els passatges melòdics, es va percebre una fractura entre seccions -vent i corda- especialment apreciable en la part central fugada, que va resultar dispersa.

Després d'aquesta primera sorpresa, que més tard se'ns revelaria, el moment més esperat de la nit: el Lindberg compositor i trombonista. Ens portava la seva obra Helikon Wasp (La vespa Helikon), ideada l'any 2003 sota els efectes de l'alcohol, que explica la història d'una espècie d'heroi sense conviccions morals ni religioses, que només es guia per la seva ment i la seva ànima. Abans de l'entrada a l'escenari de Lindberg, la secció de corda resitua la seva posició, girant-se d'esquenes al públic i formant un cercle juntament amb la secció de vent. Segon murmuri al Palau. Què passarà ara? Al centre del cercle se situen dos percussionistes i, entre ells, Lindberg, que apareix de nou energètic i somrient amb el seu trombó sota el braç. I la història comença. La música de Lindberg acompanya a l'abella Helikon, un animal que pot cantar i tocar, que fa que et vinguin ganes de fer-li un petó, però que no es pot angoixar, perquè si ho fa morirà. Lindberg dirigeix, toca, recita, crida i canta, alhora que fa aixecar els músics de l'orquestra mentre imiten el so d'una abella. Tot un showman. La música d'Helikon Wasp té un caràcter dramàtic, que acompanya les diferents escenes de la història. Alterna passatges melòdics i lleugers amb d'altres molt rítmics que superposen diferents plans sonors. Com a solista, Lindberg té un so amb un registre expressiu molt ampli, tal i com requereix la seva obra, i una gran potència que deixa novament en evidència el registre dinàmic de l'orquestra. Al llarg de l'obra ens regala algun moment de virtuosisme, expressament pensats per al seu lluiment, com és el fragment del Vol del moscardó -totalment adequat a la temàtica de l'obra, per altra banda- que en un moment interpreta amb el seu trombó. Lindberg acaba visiblement esgotat, però correspon a l'entusiasme dels aplaudiments del públic amb My Funny Valentine (alguna cosa a veure amb san Valentí?) com a bis: so càlid, greus profunds i cap ostentació tècnica. Un bon carmel per a la mitja part.

La segona part comença amb un Lindberg, que de nou provoca els murmuris apareixent ara amb una camisa fúcsia, micro en mà dirigint-se al públic, mentre el cap de violoncels fa hores extres com a traductor simultani. D'entrada la pregunta de la nit: qui coneix l'obertura sorpresa? Una intrèpida mà s'aixeca i entenem que encerta la resposta, perquè Lindberg l'aplaudeix i diu que, efectivament, es tractava de l'Obertura núm. 1 de Carl Maria von Weber. Lindberg explica, amb tota comoditat, una anècdota sobre aquesta obertura, i seguidament ens introdueix a l'obra que interpretarà junt amb l'orquestra a la segona part: la Simfonia núm. 5, en Mi bemoll major, op. 82 de Jean Sibelius. Concebuda com un homenatge a la natura, aquesta obra va ser escrita durant un llarg període de temps (1912-1919), degut a constants revisions i modificacions que Sibelius dugué a terme fins i tot després de la seva estrena. Amb aquesta simfonia tornem al format més clàssic de concert. La sensació general que deixa la seva interprertació és que l'orquestra o bé no se l'acaba de creure del tot, o està massa cansada com per entrar-hi a fons. Tot i que Lindberg gesticula sense parar, amb un gest sovint sobrecarregat i, conseqüentment, poc definit i fluït, no sembla connectar amb l'orquestra. El primer moviment és d'indefinició general, sense un sentit de globalitat. Els metalls mostren en aquest moviment, per fi, la dimensió dinàmica a la que hauria d'arribar l'orquestra. En el segon moviment, els problemes d'afinació de les fustes (especialment les flautes) contrasten amb l'efectivitat de les cordes en els pizzicati i en la bona conducció de dinàmica i de tempi de Lindberg. Finalment, el tercer moviment mostra de nou una secció de corda molt ben empastada en els diferents atacs que la partitura proposa (saltato, spicatto) i uns metalls molt potents que eclipsen a la corda en els passatges forte.

El format tradicional de concert de la música clàssica està en crisi. Si més no, aquesta és la idea que circula entre els actors que configuren el seu univers, tant professionals, que veuen com cada vegada costa més omplir les sales de concert, com públic, que cada cop les omple menys. Un reflex d'aquesta situació el veiem en l'article principal d'aquest mateix mes de la Revista Musical Catalana, el qual planteja una reflexió entorn a aquesta qüestió. L'OSV ha arribat a la mateixa conclusió, i es proposa buscar noves maneres de fer per a atraure un públic cada vegada més escàs, cansat dels llocs comuns als que les programacions simfòniques ens tenen acostumats. La figura de Christian Lindberg, en el context d'una sala de concert clàssica, subverteix alguns dels seus codis. Tot i això, la seva actuació fora del cànon -quan interpreta la seva obra, quan es vesteix raret- queda diluïda pel context general, que el fa tornar, i amb ell a tots nosaltres, al que està establert quan toca -von Weber i Sibelius no es mereixen menys. D'aquesta manera, el públic pot deixar anar mig somriure i escandalitzar-se moderadament, però al cap i a la fi té el seu concert clàssic. En aquest sentit, sembla evident que un projecte com el de l'OSV no pot funcionar sense un públic compromès amb ell i disposat a acceptar els canvis. És aquest el públic que va a escoltar música simfònica? Se n'ha de captar de nou a través de noves propostes? El que sembla clar és que un projecte tan ambiciós necessitarà temps, sacrificis i, especialment, valentia, tenint en compte que l'OSV és una orquestra que viu sobretot del seu públic. Una valentia que, a la meva manera d'entendre, s'ha de traduir en unes propostes més globals i radicals i no en uns fets puntuals i colorístics. Ànims!