LPC3

La cloenda del 31è Festival de Torroella va ser una de les poques decepcions -per no dir l'única- d'una edició ordida amb estima i traça pel seu equip artístic. Felicitem novament l'Oriol Pérez i els seus companys per la pencada: Torroella és un festival amb amplitud de mires, una voluntat de marca i futur que es mostra en iniciatives com ara l'orquestra resident que ara ressenyem, i tot plegat amb una línia editorial sonora ben clara. Aquests dies hem assistit a bona música, però també ens ha fet gaudir un públic atent i coneixedor del pa que menja. Hom hauria de comparar l'educació i el respecte pels intèrprets extrems de l'audiència de Torroella amb la d'altres indrets del país (alguns, dit sigui de passada, amb molt més pressupost...). Això demostra, novament, una idea ben senzilla: el públic melòman, al final, t'obsequia amb el que li dónes. Si tu serveixes la teca com cal, l'audiència reacciona: si veu músics regits per la rutina, s'adorm i estossega. No miro a ningú: Oriol, fill meu, em sembla que se't gira feina...

La decepció d'aquest últim concert a Sant Genís va venir inexorablement marcada per una inusual interpretació ben fluixa de la soprano María Bayo. Desconeixem si la navarresa patia alguna indisposició de salut o -simplement, que pot passar, car tots som humans- no tenia el dia, i només desitgem que aquesta actuació sigui una il·lustre excepció en el seu brillant currículum. A Il Pianto di Maria, llargament atribuït a Händel però propietat del venecià Giovanni Battista Ferrandini, Bayo va passar-les ben magres per tal de salvar una partitura ben assequible a nivell tècnic: el registre mig i baix va esdevenir mat i pràcticament inaudible (el corprenedor Se d'un Dio Fui Fatto Madre, per exemple, va passar totalment desapercebut a les primeres fileres del recinte), les notes no s'atacaven amb precisió, l'afinació fallava amb entusiasme i la intèrpret llegia tota l'estona, abocada a un pentagrama intuïm que ben poc estudiat.

Esperàvem una millora a la cantata per a soprano, flauta, cordes i baix Ecco quel tronco, del mateix autor. Però el desastre no va fer sinó augmentar: no reconeixíem l'habitual veu cristal·lina de Bayo en unes coloratures pesants i sense tremp, que la cantant intentava salvar fingint cara d'estar compungida. Encara més notes agafades per baix, amb glissandi quasi còmics. No ens estranya que, al finir el concert, a alguns membres de la 1750 (especialment al seu magnífic llaütista Miguel Rincón) se'ls escapés notòriament el riure: actitud que entenem, perquè la cosa s'acostava a la bufoneria, però que esmenem: una orquestra sempre ha de guardar les formes. No vàrem notar, això sí, una química especial entre Demichelli i Bayo...

L'única bona notícia del concert va ser la confirmació del bon rendiment de l'Acadèmia 1750, comandada amb encert per Demichelli i la seva fabulosa concertino Elisa Citterio (que va controlar encertadament l'afinació de la formació durant tota la vetllada). La corda té tremp i al narrador de sons li agrada la projecció sense complexos del so, ample i incisiu a l'ensems. L'orquestra va brodar la Simfonia en si bemoll major de Ferrandini, una peça de qualitat simplement correcta, i va acompanyar perfectament el Concert per a flauta en si bemoll major (IV-2) del nostre bon Manuel Pla, amb un solista excepcional, Marco Brolli. A la formació només li podem imputar una certa relaxació en la tensió a l'hora d'acompanyar la soprano. Però com sembla que ha quedat clar, i la Providència vulgui que m'erri, la química no va ser la ciència més present al concert de cloenda d'aquest fantàstic 31è Festival. Ens veiem, doncs, d'aquí uns mesos, amb el mateix anhel de música.