LPC3

La sala gairebé buida de l'Auditori de Terrassa no feia presagiar el millor dels concerts, tot i que ja se sap que no tots els presagis s'acaben complint. Els Asstrio van ser els primers en sortir a l'escenari acompanyats d'un discret Dj. Singular per a començar a caldejar l'ambient amb la seva barreja de jazz i funk, amb un Arezio Smith (teclista virtuós i líder del trio establert a Barcelona) molt comunicatiu durant tota la vetllada que va presentar als MCs (mestres de cerimònies) dels At versaris, en Pau Llonch i en Rodrigo Laviña, com si fossin jugadors de bàsquet. El poc públic present es va situar a les primeres files i els músics, lluny de trobar-se forçats davant la situació, van demostrar la professionalitat que se'ls hi suposa i van oferir un senyor concert. Repetien que es trobaven com a casa, com si fos un assaig, i potser per això vàrem poder assistir a una bona fusió entre el hip hop dels uns i el jazz afunkat dels altres, fent-se clarament visible dalt l'escenari la bona comunió, tant musical com personal, entre els dos conjunts implicats.

El hip hop és un moviment molt lligat a la cultura de carrer, i no deixa de ser paradigmàtic que la gran efervescència del gènere a Catalunya des de la dècada dels noranta, amb grups del talent dels primers 7 notas 7 colores o dels Solo los Solo, per citar només uns pocs, hagi estat produïda íntegrament en castellà. La irrupció dels At versaris dins l'escena del hip hop va suposar, doncs, un pas endavant important per a la normalització de la creació de músiques populars en català. De la mateixa manera, la trobada en un mateix projecte dels At versaris i els Asstrio ha suposat una altra sacsejada favorable, en un moment en el que tots dos gèneres, hip hop i jazz, s'estan fusionant des d'una doble òptica: des del món del jazz, amb projectes interessants com el del Marc Ayza o el Perico Sambeat, i des del món del hip hop, amb propostes tant saludables com la del Kase O (Violadores del Verso) amb els Jazzmagnetism o la del també saragossà Rafael Lechowski. Sembla que la història es repeteix i que tornem a finals dels anys seixanta, abans de l'explosió de les sound-systems als barris més subversius de les grans ciutats americanes i del boom dels Djs, quan els mai prou recordats The Last Poets fixaven la pauta tot fusionant jazz, ritmes caribenys i una nova forma de cantar parlant, encara no conceptualitzada com a rap.

La col·laboració entre At versaris i Asstrio ja es podia escoltar en el darrer treball dels "hip-hoperos" (A cada passa, 2010) en un llarg tema, Un trio de cel, d'on s'extreu el vers que dóna nom a la gira conjunta, Per principis elegants. I d'aquesta manera, elegant, va anar sonant el repertori, conformat tant per noves interpretacions en clau jazz de peces ja escrites pels At versaris com de lletres pensades expressament per a omplir composicions enregistrades en vells treballs dels Asstrio (As soon as posible, 2004 i Desplazamiento, 2007). Els ritmes secs de la bateria del Santi Serratosa s'imposaven i van fer aixecar a més d'un de la seva butaca, mentre la poesia dels dos MCs encaixava a la perfecció amb la nova composició en clau de jazz ballable. Temes com Dos és un, A cada passa o Quan tornis, quan marxis van mostrar al personal la potència de la fusió, tot i que també cal dir que en d'altres composicions es perd la força que tenen en la seva versió original, com succeeix amb La il·lusió és el finikitu de les ganes. També van sorprendre amb una revisió del Bullet in your head dels Rage Against The Machine, amb obertura a base de fragments de música de western de l'Ennio Morricone que acaba passant pel sedàs d'una espècie de funk lleuger fins a l'esclat final proper al metal, com al tema original, molt ben interpretat pel Pau Llonch a la veu.

Tot plegat va resultar força consistent. Davant la poca afluència de públic els músics van créixer, acabant el concert amb més gent sobre l'escenari que a les files de butaques davant la proposta de concurs de ball que va llençar un il·lusionant Arezio Smith. Poc públic, és cert, però majoritàriament satisfet. Una bona mostra d'actitud per part dels músics, entregats tot i la poca gent que va pagar per veure'ls. Ho diuen els At versaris en una de les seves lletres: no és vendre, és difondre, és ser real i no confondre.